Contradiccions

Aquest conte per a adults, el vaig escriure ja fa uns anys per al 5è Recull de Contes Antiautoritaris que intentem publicar cada any amb el Col·lectiu Negres Tempestes. Fa anys estàvem contra el Pla Bolonya que tant mal ha fet a la universitat i contra aquesta crisi sistèmica que encara dura. Com que ens mobilitzàvem, ens encerclaven i ens pegaven els mossos igual que ara, crec que us serà interessant de llegir, viam què us sembla. Tan de bo ho puguem veure a la realitat.

Llibertat d’expressió, policia no!

A qui se li acut canviar-li el torn al Joan, havent llegit pel fòrum que possiblement aquest cap de setmana ens tocaria treballar de valent i fer hores extres. Ja m’he quedat un altre cop sense veure el futbol i crec que el dinar, no se m’ha posat massa bé. Clar, com que els caps ens conviden a copes abans de venir a aquests actes. Ara, toca patir la ressaca. Hauria d’haver acceptat la clenxa que m’han ofert a la furgoneta, l’uniforme no em pesaria tant.

No són funcionaris, són mercenaris!

Teniu raó, tinc un bon sou. Però és una feina, tothom té dret a treballar d’allò que més li plagui, i a mi sempre m’ha agradat que la llei es complís, per alguna cosa està feta no? Existeixen lleis des d’abans dels romans i la cosa ha funcionat sempre, uns que fan les lleis, uns que s’encarreguen de fer-les complir i uns altres que les compleixen a canvi d’uns beneficis socials determinats pels programes electorals. Tot i que els de dalt es preocuparien més a l’hora de canviar les coses si s’haguessin de posar davant la gent que hi està en contra. Jo me n’estic afartant, és la 4a vegada en dos mesos que tenim sortida.

35 anys després i aquí no ha canviat res!

La Magda deu estar sopant a casa. L’he trucat des de l’oficina, abans de marxar. Li he dit que no m’esperés per sopar, que teníem sortida. No és la mateixa des que la van fer fora de la feina. Potser és que es passa el dia a casa. Bé, em va dir que havia anat a entregar currículums, però a tot arreu li havien dit que o bé no feia falta…, o que hi havia una llista d’espera enorme… Fins i tot, em va dir que havia trobat llocs, que havien hagut de fer fora als que estaven fent la seva feina. És que el pati està fatal amb aquesta crisi que diuen. Em deu estar esperant amb el vestit vermell que tant m’agrada?

Ei concentra’t, que no recordes el que deien a l’acadèmia? No s’ha de pensar res. Cara neutra, mirada endavant i a esperar ordres. Se m’havia escapat un somriure.

Resistència!

Buf, però resistència és el que necessito jo per aguantar-me aquí dret. Si posessin un fil musical per la ràdio del casc, em podria distreure. Però aquests criden i jo, no puc pas tancar les orelles. Són incombustibles, ja poden ordenar càrrega i dispersió, que en un mes, els tornes a tenir cridant en una altra manifestació. Que si el Papa, que si la crisi, que si els ERO’s, que si l’ecologia, l’habitatge, els braus, pels dos dies, per Can Vies, per l’educació, per la sanitat, per la jubiliació. De vegades sembla que fins i tot nosaltres estiguem per la manifestació.

Ja tenen raó, que ningú ens representa.

Que la crisi la paguin els rics!

Si la Magda continua igual, no crec que puguem anar de vacances a Hawai aquest estiu tal i com volíem. Viam si en Mas ho arregla, però tal i com ho està fent, que està retirant totes les promeses per les que el vaig votar. I aquesta pintada del terra? “Deixa de ser una peça més d’aquest sistema que ha mort”. Jo sóc una persona, que té una feina de les poques que queden que encara són estables. Si la Magda no treballa, podrem cordar-nos el cinturó. No ens caldrà fer com el xicot que he trobat avui pidolant una moneda a la cua de l’INEM, al costat de la comissaria. Tenen raó, però no tenen el poder.

Li diuen democràcia i no ho és!

Ordenen pressió, no han de passar cap a Portal de l’Àngel. Per què per aquí no? Clar, les botigues acabarien fetes un fàstic amb la ràbia que porten. Al mercat d’intercanvi que varem veure l’altre dia hi havia coses precioses, la Magda va canviar-se una faldilla que ja no es posava per una crepera.

Ostres, aquest no és un dels xavals que corrien l’altre dia per l’oficina? Els recordo entrant al despatx del capità, s’hi van passar una bona estona. Ei, xaval però que fas? Aquest, no només es dedica a cridar. De moment no hi ha ordre de càrrega. I jo aquí com un estaquirot, fins que no ordenin, no puc fer res. Però, els que estan provocant, son els xavals que vaig veure l’altre dia. Tot fa pudor a socarrim. Mira en Millet com se n’ha salvat. No pensis. Però com volen que no pensi si cada cop em sento més a prop d’aquells als que he d’aturar? Cada cop em pesa més l’uniforme, però havia de fer hores extres. Aguanta i fes fora a aquest que està molestant.

Unió, acció, autogestió!

S’han assegut. S’han adonat que hi havia gent que volia que això acabés en ball de bastons. Mira, aquella si que no pot seure, sembla que tingui quasi 80 anys. Li han ofert una cadira de fotògraf. La imatge és prou impactant, són molts. El cap ens havia dit que eren tot joves antisistema, i ara que s’han ajupit, sembla que hi ha molta gent gran. Clar, deu ser per lo de les pensions, a la meva mare li  hem de passar 300€ cada mes per a que pugui arribar a final de mes. I ara que diuen que apujaran els impostos. I la Magda sense trobar feina i jo aquí com un estaquirot.

Així, així, ni un pas enrere, contra el capital, acció directa!

<<Preparats per a fer-los aixecar!>>

No, un altre cop arrencacebes, no. Que ja ho deia jo, que no hauria d’haver canviat el torn. Però aquests, tants com són, han preferit seure a intentar arribar a St. Jaume. Doncs són molts. Això de l’autogestió que és? Suposo que no rebre ordres de ningú, sinó decidir entre tots. Jo també seuria, però he d’obeir ordres.

<<Aixequin-los!>>

L’avi Siset em parlava
Ei bèstia, que si l’agafes d’aquesta manera li pots trencar el braç!
de bon matí al portal,
Quin nazi en Jonathan, en aquestes situacions s’aprofita.
mentre el sol esperava
En aquests moments deu estar trempant
i els carros veiem passar.
Després a la dutxa ens ho tornarà a explicar amb pels i senyals.
Siset que no veus l’Estaca
Hauria de començar a aixecar la gent, també.
on estem tots lligats?
Sempre obeint ordres.
Si no podem desfer-nos-en
I en Jonathan, és per flipar.
mai no podrem caminar!
Què hi deu tenir al cap?
Si estirem tots ella caurà
Jo, no puc. No vull.
i molt de temps no pot durar.
Tenen raó.
Segur que tomba, tomba, tomba,
Crec que vaig a seure.
Ben corcada deu ser ja.
No puc fer-ho vestit així.
Si jo l’estiro fort per aquí
Fora la porra,
i tu l’estires fort per allà,
fora els guants!
segur que tomba, tomba, tomba,
A la merda el cinto i la pistola!
i ens podrem alliberar.
Fora el casc!
Però Siset, fa molt temps ja,
L’armilla antibales a la merda!
les mans se’m van escorxant
Els únics que tenim bales som nosaltres.
I quan la força se me’n va
Fora la camisa!
ella és més forta i més gran.
I les botes que pesen tant.
Ben cert sé que està podrida
Com els meus peus per culpa d’aquest calçat.
i és que, Siset, pesa tant
A la merda les proteccions de les cames!
que a cops la força m’oblida,
I els pantalons, per què no, fora amb ells!
torna’m a dir el teu cant.
Sóc un més, com ells. Vull cantar!
Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí
i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.
L’avi Siset ja no diu res,
Ei, però Carles què fots?
mal vent que se’l va emportar,
Què no ho veus que sóc jo?
ell qui sap cap a quin indret
Ahg, la ma no, imbècil.
i jo a sota el portal.
Que estàs al bàndol equivocat!
I, mentre passen els nous vailets,
Pensa una mica, Carles.
estiro el coll per cantar
Què no ho veus que tenen raó?
el darrer cant d’en Siset,
No ho has vist en tantes manifestacions?
el darrer que em va ensenyar.
Que els de dalt estan podrits!
Si estirem tots ella caurà
Que el sistema no funciona!
i molt de temps no pot durar,
Ens han estat sempre enganyant!
segur que tomba, tomba, tomba,
S’han d’inventar noves maneres!
ben corcada deu ser ja.
Escolta’ls! Decidim-ho entre totes!
Si jo l’estiro fort  per aquí
i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.

Vull agraïr a Lluís Llach haver compost l'Estaca i haver-me acompanyat des de la infantesa amb les seves cançons.

En Ferran i els super-herois

Un dia de casal d'estiu, abans de dinar un nen de 4 anys que m'havia fet enrabiar a l'haver-me dit una mentida, em va demanar un conte de superherois. Així que, imaginació ajudam, vaig poder inventar-me aquest petit conte basat en "Pere i el llop":
En Ferran i els super-herois

Un bon dia, estaven la Super Dona, l’Home Aranya i el Super Ratpenat esperant al seu refugi que sonés l’alarma que els posaria en acció contra el crim i allò que fes mal al planeta. El cert, és que estaven ben avorrits, feia dies que no passava res des que van atrapar la última persona que havia fet una malifeta.

Passaven les hores i cada cop s’avorrien més. Quan de sobte… “Ni-no, ni-no, ni-no,

ueeeeeeeeeeeeeoooooo!” l’alarma havia començat a sonar.

“Què passa?” va preguntar la Super Dona. “Sembla un nen que crida, el detecto amb el meu super sentit aràcnid” va respondre l’Home Aranya. “El detector d’emergències diu que al c/Sors 24 hi ha algú que crida” va dir en Super Ratpenat. “Anem-hi!” van cridar totes alhora.

La primera en arribar al punt que havia determinat l’alarma va ser la Super Dona

que, volant en línia recta hi arribà en mig minut. L’Home Aranya trigà mig minut més, enfilant-se i llançant i recollint les seves teranyines mentre saltava d’edifici en edifici fins al mateix punt. En Super Ratpenat, com era de dia, decidí agafar el el rat-cotxe i arribà l’últim al lloc on hi havia l’emergència. Però quina va ser la sorpresa dels tres quan veieren que allà no hi havia res, sols un nen petit.

“Què t’has fet mal?” Preguntà l’Home Aranya.

“No, estic bé” respongué amb desànim el nen.

“Com et dius? Has vist algú que hagi fet alguna malifeta?” li preguntà la Super Dona.

“Què has vist algun lladregot, vailet?” digué en Super Ratpenat

“Em dic Ferran i no he vist ningú que fes res” respongué el nen.

“Oh, però al nostre cau l’alarma ens ha indicat que aquí hi havia un malfactor” digué en Super Ratpenat.

“Doncs jo n

o n’he vist cap, he estat aquí assegut des de fa molta estona” va respondre en Ferran.

Així que l’home Aranya una mica molest, perquè havia malgastat teranyines, digué: “Doncs res, ens en tornarem si no ha passat res. Si veus quelcom estrany avisa’ns”

Els nostres superherois van tornar al seu refugi estranyats. Era la primera vegada que l’alarma s’equivocava, així que la van revisar fins que va ser l’hora d’anar a dormir.

Al dia següent, els nostres tres superherois tornaven a estar alerta en el seu amagatall per si algú els necessitava. Tornaven a estar avorrits, doncs l’alarma no sonava. Però, passades unes hores ensopides a l’amagatall, l’alarma tornà a sonar “Ni-no, ni-no, ni-no, ueeeeeeeeeeeeeoooooo!”.

“Correm, correm, algú ens necessita” digué la super dona.

” Ospa, torna a ser al carrer Sors, crec que vindré amb tu Super Dona, que ahir amb el cotxe gairebé no hi arribo.” digué l’Home Ratpenat.

“Vinga som-hi” cridà l’Home Aranya.

L’home Ratpenat s’agafà amb fermesa a l’esquena de la Super Dona i sortiren els dos volant. L’Home Aranya els seguia enfilant-se pels edificis amb la seva Super Teranyina. Arribaren els 3 al mateix moment, al lloc on s’havia emès l’alarma, que era el mateix lloc que el dia anterior. I com el dia abans, el nostre equip de Superherois van trobar al mateix noi assegut i tranquil. Semblava que tampoc hi havia passat res.

“Ostres Ferran, tornes a estar al lloc on l’alarma ens indica que hi ha passat alguna cosa dolenta, que has vist res estrany avui?” Preguntà l’Home Aranya.

“No, com ahir, jo estic aquí tranquil.” Respongué en Ferran.

“Haurem de tornar a revisar millor l’alarma, no pot ser que cada dia ens marqui una emergència falsa” Respongué la Super Dona.

“De veres que no ha passat res aquí Ferran?” Preguntà en Super Ratpenat.

“No, no, jo no he vist res, ni ahir, ni avui.”

“Això de sortir per a res, no m’agrada gens, marxem” espetà l’Home Aranya.

I tots 3 marxaren al seu amagatall secret. Un cop arribaren començaren a cercar l’error de l’alarma. Primer miraren si en el programa informàtic de l’alarma hi havia algun error, no en veieren cap. Després, decidiren desmuntar peça a peça l’alarma per si hi havia algun cargol mal collat o algun mecanisme espatllat, semblava que tot estava correcte. Quan aconseguiren tornar a muntar la màquina, ja era l’hora d’anar a dormir.

“Bé, sembla que no li passa res a l’alarma” digué la Super Dona.

“Ja hem perdut dos dies, revisant l’alarma, espero que demà funcioni perfectament, no m’agrada treballar de mecànic, vull tirar teranyines contra malfactors!” Digué molest l’Home Aranya.

“Va, no t’enfadis tant, qui sap, potser demà sí que hem de sortir per una emergència real. Ara a descansar, que ja toca”. Digué l’Home Rat Penat.

Els tres es desitjaren una bona nit i molts bons somnis i s’anaren a dormir.

Al dia següent, de bon matí, els nostres superherois ja estaven preparats per si tornava a sonar l’alarma al seu amagatall.

I sí, just quan havien acabat d’esmorzar… “Ni-no, ni-no, ni-no, ueeeeeeeeeeeeeoooooo,” l’alarma tornava a sonar.

“Què, on hi ha una emergència?” Preguntà l’Home Ratpenat.

“Guaita, al mateix lloc que ahir i abans d’ahir” Digué la Super Dona.

“No pot ser, deu ser un altre error. Hi anirem i tornarem a veure en Ferran assegut sense que hi hagi passat res.” Pensà en veu alta l’Home Ratpenat.

“Sabeu què, que no hi anirem. No me la crec aquesta alarma!” espetà l’Home Aranya.

“Tens raó, qui s’apunta a una partida de cartes?” Proposà la Super Dona i tots tres, anul·laren aquella alarma i es posaren a jugar.

Una hora més tard, l’alarma tornava a sonar i indicava el mateix lloc que les alarmes que havien sonat durant aquells tres dies.

“Vols dir que no hi hauríem d’anar?” Digué l’home Ratpenat que tenia un mal joc a les mans.

“No crec que hi passi res allà, sempre hi ha en Ferran i no hi passa res, no hi anem que estic a punt de guanyar-vos” Respongué l’Home Aranya, mentre llençava una teranyina per a emmudir l’alarma.

“Però si hi passés alguna cosa… alguna cosa hauríem de fer!” Digué la Super Dona.

“Esperem-nos a que torni a sonar” Respongué l’Home Aranya, mentre tirava la carta que el feia guanyar la partida.

“Clar, tu mentre vagis guanyant… Va, una altra partida viam si aquest cop guanyo jo” digué l’Home Ratpenat mentre tornava a barallar i repartir les cartes.

“Però si torna a sonar l’alarma, hi anem. ” afirmà la Super Dona mentre agafava les cartes que li havien repartit.

Efectivament, al cap d’uns minuts, l’alarma tornava a sonar i indicava el mateix lloc que els dies anteriors, allà on sempre trobaven en Ferran assegut sense que hi hagués passat res.

“Ospa, m’he quedat sense teranyines! La última l’he gastat apagant l’alarma!” Exclamà l’home aranya.

“Va, ja us porto als dos volant, que sinó no hi arribarem mai” respongué la Super Dona i agafant la ma dels seus companys se’ls endugué al C/Sors, allà on havien fet sonar l’alarma falsament durant 3 dies.

Evidentment es trobaren en Ferran, però no estava assegut sinó que estava estès a terra, semblava que l’havien estomacat de valent.

“Ferran, què t’ha passat? T’han pegat?”

“Sí, uns nens de la classe m’han pegat i han marxat per allà” Digué en Ferran, mentre assenyalava cap al final del carrer. De seguida, la Super Dona anà volant cap on indicà en Ferran i tornà amb dos marrecs que ploraven.

“Heu estat vosaltres els que heu pegat en Ferran?” Preguntà inquisitorialment l’Home Ratpenat.

“Si hem estat nosaltres, però és que en Ferran fa dos dies que ens va insultar i ahir ens va pegar” Van explicar els nens, mig plorosos.

En sentir-ho, en Ferran es posà vermell com un tomàquet. “No es cert, jo no us he fet cap mal i m’heu agredit!”

Un dels nens s’aixecà la camisa i mostrà un blau que tenia al costat de la panxa “Ho veieu, està dient mentides! Ahir em va pegar tan fort que m’ha sortit aquest morat aquí al costat”

“Ahhh, ves per on perquè va sonar l’alarma ahir” Va dir l’Home Aranya.

“I dieu que abans d’ahir us va estar insultant?” Va preguntar la Super Dona als dos nois.

“Sí, abans d’ahir estàvem jugant i com que no volíem jugar amb en Ferran ens va insultar amb unes paraules que ara no goso dir.” Va dir l’altre nen.

“Ara, ja sabem perquè va sonar l’alarma abans d’ahir” va remugar l’Home Ratpenat i dirigint-se a en Ferran li digué: “Ferran ens has mentit i això és dels pitjors crims que es poden cometre!”

La Super Dona continuà el que deia l’Home Ratpenat “Abans d’ahir i ahir ens va sonar l’alarma i t’hauríem d’haver agafat a tu com a malfactor, però ens pensarem que havia estat una falsa alarma”.

“I clar, avui, no hem volgut venir fins que l’alarma ha sonat tres vegades. Ens pensàvem que era una altra emergència falsa” Va comentar l’Home Ratpenat.

La Super Dona continuà “Però és que no pot ser, no es poden dir mentides, que després passa que no fem cas a l’alarma i no venim. El que hauríeu de fer és fer les paus i no tornar-vos a barallar mai més.”

“Però és que mai em deixen jugar.” Digué en Ferran.

“És que sempre vols manar i sempre dius mentides, per això no volem jugar amb tu” Digué un dels nens.

“A més, quan t’enfades pegues a la gent i això no pot ser” Digué l’altre amic.

“I avui heu estat vosaltres els que m’heu pegat” Contestà en Ferran.

“Bé, sembla que amb aquesta pallissa d’avui, ja esteu en paus” Comentà l’home ratpenat mentre treia uns mocadors per curar en Ferran. “Si prometeu que us comportareu bé i que en comptes de fer servir els punys i els peus solucionareu els vostres problemes parlant, nosaltres farem veure que ha estat una altra falsa alarma i tornarem al nostre amagatall.”

“Això, feu les paus!, és molt millor tenir amics que enemics i els problemes es solucionen parlant, no pegant” Digué la Super Dona.

“D’acord, farem les paus i no tornarem a barallar-nos” Digueren els tres infants.

“Això sí Ferran, com tornis a dir una mentida, no et farem cas i si realment estàs en perill, com avui, no et podrem venir a ajudar, ja que ens pensarem que tot el que dius és mentida. Ens promets que no mentiràs mai més Ferran?”

“Si ho prometo, mai més cap mentida”, respongué en Ferran.

“D’acord doncs, si tots tres sou amics a partir d’ara, marxem. Però no hi torneu!” Digué l’Home Ratpenat que ja havia assecat la petita ferida que tenia en Ferran.

Els superherois s’agafaren fort i gràcies a la Super Dona sortiren volant d’aquell lloc. Sabien que en Ferran no diria més cap mentida, però a l’Home Aranya se li acudí comentar “I perquè no instal·lem un detector de mentides a l’alarma?” Era una meravellosa idea, que en quan arribessin a l’amagatall, posarien en pràctica. Mai més sortirien en emergències provocades per mentides.

El plaer d’haver tocat amb Sílvia Tomàs

El 25 de març del 2017, vaig tenir el plaer d’acompanyar al Trio de la Sílvia Tomàs, que presentaven el disc “Següent pas” a l’Espai Obert de Sants el 25 de març. Per totes vosaltres “Bona Nit”.

Vaig tocar al final del concert, així que us l’enllaço aquí per si el voleu veure sencer.

Si voleu més informació o més cançons de la Sílvia, podeu visitar la seva pàgina web.

Els animals parlants

El curs passat, vaig estar fent un taller de teatre amb nenes i nens de 6 a 9 anys. Basant-me en els personatges que van triar, i algunes improvisacions, vam acabar fent aquesta obra de teatre. Potser ens va sortir un xic llarga per l’edat que tenien, però crec que us pot agradar.

Els animals parlants.

Ei, si la voleu representar feu-ho, però envieu-me ni que sigui un missatge per dir-me com us ha anat.

Si voleu alguna idea de com fer el monstre, així és com el vam fer nosaltres amb goma eva. La qüestió és que els animals que el monstre es menja, vagin passant cap a la cua del drac per omplir-li la panxa, amagant-se d’aquesta manera per a sortir d’escena.