Vet aquí que una vegada, quan els països encara tenien reis, reines i princeses i existien els dracs, hi havia un cavaller que tenia molta por. Tenia tanta por, que quan algú li deia que havia d’anar a salvar alguna població d’algú que els volia fer mal, el cavaller s’inventava mil i una excuses per no sortir dels llençols del seu llit.
El cert, és que el cavaller tan sols s’havia atrevit a lluitar contra aquelles bèsties o malfactors que eren més petits que ell. D’aquesta manera el cavaller, temps enrere, havia acabat amb el follet maligne que esmicolava les fruites del camp, havia fet fora els cucs que es cruspien el gra del castell i havia engarjolat als ratolins que es menjaven el pa del poble. Però tots eren enemics més petits que el cavaller, mai s’havia hagut d’enfrontar amb un gegant, un geni o un immens drac. Tenia por dels enemics que eren més grans que ell i per això quan li deien que havia de sortir del castell a lluitar per més cavaller que fos, s’inventava excuses per no haver-hi d’anar.
Un dia, li van dir que hi havia un immens drac atemorint la població del regne. Però el cavaller, en sentir que havia de lluitar contra una bèstia tan gran, es tapà el cap amb els llençols i digué que li feia molt mal el queixal, l’esquena i el dit petit del peu esquerre i que per això no podia anar a matar aquell perillós drac. La princesa insistí dient que no podia ser un cavaller si tenia tanta por.
– No, jo no tinc por. – va mentir el cavaller – És que avui no em trobo bé. Si demà encara hi és, ja hi aniré a lluitar contra ell.
La princesa es va empipar amb aquella resposta i va decidir anar ella a foragitar a aquell drac ferotge. Així que va sortir del castell, va pujar al seu cavall i es dirigí cap al camp on estava el drac.
Era un drac gegantí de color verd, amb una doble cresta de punxes a l’esquena i unes ales molt grans. El drac tenia un rostre que semblava ferotge i del seu nas sortia fum, del foc de ràbia que tenia a l’estómac i que de tant en tant feia sortir per la boca. La princesa en veure’l es va espantar una mica, però com que sabia que el cavaller no la podria ajudar, respirà profundament per agafar valor i enfrontar-s’hi. Si més no, per parlar amb aquell drac per tal que marxés del seu reialme i deixés de cremar els camps.
– Ei, drac- Va dir la princesa – aquí baix, escolta’m que t’estic parlant.
El drac mirà cap a aquella veueta que li parlava des de dalt del seu cavall. Amb prou feines eren tan grans com la seva urpa.
– Uuum, qui em demana? – va respondre el drac.
– Sóc la princesa d’aquest reialme i t’he vingut a demanar que deixis de cremar-nos els camps i marxis del nostre país.
– Ai, perdona, és cert que se m’ha escapat un esternut i sense voler he cremat un parell de camps d’oliveres. No tornarà a passar. Però és que ja m’han fet fora de tots els països coneguts i no sé on anar.
La princesa, en veure que aquell drac gegant, li demanava disculpes per haver-li cremat els camps, s’estranyà.
– Com és que em demanes disculpes, creia que em raptaries i que el cavaller m’hauria de venir a rescatar. – Ella tenia pensat matar-lo si la raptava, ja que sabia que el cavaller no faria res per ella, perquè era un poruc amb aquelles bèsties més grans que ell.
– Jo raptar-te? Noooo. Jo sols busco verdures i les rosteixo amb el meu foc per menjar. Les princeses em feu venir mal de cap quan us agafo per jugar.
– Ah, i no vols menjar-me? – Va contestar la princesa.
– No pas, jo sóc vegà i no menjo res que sigui d’origen animal, i en cap cas menjo persones. Si faig aquesta cara ferotge, és perquè els humans sempre m’han volgut matar i per això prefereixo espantar-les amb el meu rostre i el foc que em surt dels queixals.
– A doncs, no ets pas dolent?
– No, no he volgut mai fer mal a ningú. Però no pensis que faré bona cara a aquells que em volen fer mal.
Quina novetat acabava de sentir la princesa, els dracs feien cara ferotge per fer por i que no els fessin mal, però realment eren bons i sols volien poder menjar. Aquell drac, havia canviat la cara en quant es van posar a parlar i el seu rostre semblava d’una profunda amabilitat.
– Ah, doncs tinc una idea! – va dir la princesa – Aquest vespre organitzaré una festa al castell, hi estàs convidat.
– Jo en una festa? – Digué el drac amb una cara de gran felicitat. – Gràcies, princesa! Ens veiem aquest vespre.
La princesa va córrer amb el seu cavall cap al castell, havia d’organitzar una gran festa per a aquella tarda. Va ordenar que fessin un pica-pica amb les millors verdures del regne. També digué als seus patges que anunciessin pel poble la festassa que es realitzaria aquella tarda i que duraria fins a l’endemà. El motiu de la celebració era un convidat molt especial que s’havia de presentar a tota la població. Es faria al pati del castell i tothom hi estava convidat.
Quan va arribar la tarda, tota la població es va dirigir cap al castell. També el cavaller poruc, que en sentir la paraula festa va oblidar tots els mals que havia fet servir d’excusa per no sortir del llit. Quan tothom estava al castell, una gran ombra enfosquí el pati. El drac va arribar volant i lentament va aterrar en un racó al costat de la muralla. Tothom, menys la princesa, va fer un crit d’espant. El cavaller poruc tragué la seva espasa, i tremolant s’apropà al drac.
– Ei drac, marxa d’aquí o et mataré! – Va cridar ensenyant l’espasa però amb veu tremolosa de la por que tenia.
– Grrrrrrrr – Va fer el drac posant la més ferotge de les seves cares.
El cavaller, tot i que gairebé s’havia cagat als pantalons de la por que estava passant insistí.
– Mira aquesta espasa, si no marxes te la clavaré al cor!
En sentir aquesta amenaça, el drac va fer un petit esternut que cremà les plomes del casc del cavaller. Tota la concurrència a la festa va córrer a amagar-se dins del castell, deixant al drac i al cavaller sols al pati del castell.
La princesa, en sentir tant rebombori sortí al pati i es posà enmig dels dos.
– Ei, què passa? No m’havies dit que no faries mal a ningú? – Va preguntar-li al drac.
– Sí, però és que aquest cavaller em vol matar.
– Aquest cavaller? Què no veus que està tremolant de por?
– Jo no tinc por! Mataré aquest drac! – Va replicar el soldat intentant amagar la cara d’espant.
– Doncs et rostiré amb el meu alè i després et menjaré! – Va contestar-li el drac, a qui realment la carn de qualsevol mena li feia repugnància i només de pensar en menjar-se al cavaller li provocava arcades de fastig.
El cert és que tant l’un com l’altre es tenien por i per això actuaven violentament l’un contra l’altre, intentant amagar el temor que es tenien mútuament.
– Prou! – Va cridar la princesa – Ni tu mataràs el drac, ni tu rostiràs al cavaller! –
La princesa es va calmar una mica i va continuar parlant.
– Mira cavaller, et presento al drac. Mira drac, et presento al cavaller. No heu de tenir-vos por, primera perquè tots dos sou amics meus i segona perquè cap dels dos és capaç de fer mal a l’altre. Tu cavaller perquè ets un poruc i sols ets capaç d’atacar aquelles coses que són més petites que tu. I tu drac perquè sols poses cara de monstre perquè la gent es pensi que ets molt ferotge i d’aquesta manera no et facin mal. Però tu i jo sabem que realment no vols atacar a ningú. Ja podeu fer les paus!
Haver fet enfadar la princesa, va fer que tant el drac, com el cavaller se sentissin avergonyits dels seus sentiments violents i abaixessin el cap penedint-se de les seves males intencions.
– Perdona drac, no tornaré a atacar-te mai més. – Va dir el cavaller.
– No, perdona’m tu, que com que he entrat volant i per sorpresa t’he espantat a tu i a tothom que estava a la festa. – Va contestar el drac.
– Ai, perdoneu-me tots dos, que potser això ha estat culpa meva. – Va respondre la princesa. Ella, amb un gest, va fer sortir al pati a totes les convidades a la festa que s’havien amagat. I continuà:
– Bona tarda a totes! Us presento al nou membre del nostre regne. És en Drac, no li tingueu por perquè no menja res que tingui un cor dins seu bategant. Ha fugit de moltes contrades cercant algun lloc on ningú li tingui por i jo li he promès que en aquest país ningú el ferirà.
El drac va somriure mirant tota la gent que havia assistit al castell. Molt a poc a poc, mogué una de les seves ales per a abraçar al cavaller que també estava somrient i ja no tremolava. El cavaller també va abraçar el que podia d’aquell drac gegantí. Després, el drac, agafant al cavaller amb l’ala, el posà sobre el seu cap i el va fer baixar pel seu llom, entre les punxes de la seva cresta, com si fos un tobogan. El cavaller en ser a baix va fer una gran riallada, aplaudida i victorejada per les persones convidades a la festa.
La princesa tornà a parlar.
– Benvingut drac, aquesta festa és en honor teu. Gaudiu-la!
I les convidades van passar la tarda i la nit, menjant, ballant i baixant per la cresta del drac com si fos un tobogan.