Ens podem conèixer molt bé. Podem aprendre a racionalitzar les nostres emocions i a controlar-les. Però, sovint se’m segresta l’amígdala, m’omplo de ràbia i ansietat perquè el que està fora de mi no ho puc controlar. No puc controlar qui em contracta precàriament, no puc controlar l’amo del meu pis que m’apuja el lloguer, no puc controlar el preu del menjar al supermercat, no puc controlar les guerres, no puc controlar el desequilibri ecològic que ens està portant a l’escalfament global. Res d’això, i molt més, està fora del meu control i també m’afecta. Be, ens afecta a la majoria. Però sembla que hi ha gent a qui ni li importi que tot se’n vagi a norris o que la majoria de la població no tinguem la possibilitat de poder viure amb una mica de tranquil·litat.

Com diu en Francisco Rábano en aquest Reel, no s’ataquen les causes polítiques que ens causen ansietat (el desequilibri a tots nivells provocat per la societat capitalista), sinó que se’ns ofereixen solucions individuals per amainar la nostra ràbia i desesperança.

Si teniu Instagram, el podeu mirar aquí. Però sinó, us ho tradueixo:

Contra la precarietat: antidepressius, mindfulness i estoïcisme com a receptes.
Però les receptes polítiques de treball estable, sou digne i la possibilitat d’un projecte de vida futur – que són les que tracten l’origen i no el símptoma- aquestes no les estan receptant.
Mentrestant se’ns acostuma a aquests falsos consols, se’ns convenç que la responsabilitat només recau en cada una de nosaltres. Culpables de la nostra pròpia precarietat. Però això és simple i planament mentida.