Passat, present i futur.

Aquest és el treball final de l’assignatura Història de l’Educació Contemporània que vaig fer amb el Dr.Conrad Vilanou a la facultat de Pedagogia a la UB, l’any 2009.

Es tracta d’un resum de tota l’assignatura. En Conrad ens va demanar un text d’unes sis pàgines, titulat Passat, present i futur. Jo li vaig presentar aquest text, amb immillorable resultat, així que crec que pot ser del vostre interès.

Molts anys han passat des d’aquell “Cogito Ergo Sum” penso doncs existeixo, que digué Descartes cap al 1637. En aquell moment l’educació a Europa, estava basada en la tradició catòlica, tot i que feia no gaire més de 100 anys, que s’havia separat amb la protestant, que migrà cap a Anglaterra. I no era una educació per a tothom, sinó per a aquells que estaven predestinats a restar a la cort. Una educació enfocada per al que en un futur, haurien de realitzar els seus estudiants, governar.

Tot i això encara restaven ànimes caritatives i humils, interessades en el progrés de la humanitat, que sense ni tan sols voler-se anomenar, procuraven retornar als orígens, al “coneix-te tu mateix”, al cercar dins d’ells mateixos la divinitat com hauria dit Agustí d’Hipona. Aquests promulgaven l’educació per a esdevenir honestos amb ells mateixos i amb la resta de la humanitat. Ningú no els va fer cas. En canvi, possiblement i gràcies a Descartes, l’educació rebé un tomb cap a la pràctica i el descobriment. S’emfatitzà el quadrívium basat en l’aritmètica, l’astronomia, la geometria i la música. El món progressà. Els científics escrivien els seus descobriments en la seva llengua vernacle, propiciant que tothom, qui sapigués llegir, pogués entendre el que s’escrivia. També aparegueren nous gèneres musicals, com l’òpera i s’inventà el piano-forte, passant de la música barroca al classicisme. Fins i tot es recollí tot el saber que s’havia produït fins aleshores en les enciclopèdies.

Però no només afectà al saber el fet de dubtar. La burgesia, gent que tenia el seu propi comerç o el seu propi ofici, sobretot els que tenien els secrets de construir catedrals, es constituïren en lògies maçòniques. El seu objectiu, construir una nova societat basada en una societat de dret que malauradament, encara no s’ha aconseguit. Però si més no, la raó, l’ordre social i el progrés científic i tècnic eren les bases per a criticar els usos i els costums de la societat i d’aquesta manera millorar-la. Ja no era Déu qui educava els que havien estat escollits, sinó que era tota la humanitat qui s’havia d’educar. I amb aquesta idea de progrés s’anaven declarant els països en guerra i s’anava envaint el nord d’Amèrica.

D’aquesta manera, a Anglaterra primer i a França després per escampar-se per tot Europa, les monarquies totalitàries serien derrocades i substituïdes per parlaments que ostentarien el poder. Els membres dels diferents estats establirien un pacte social, o altrament dit constitució, i aquesta havia d’ésser respectada. Seria l’inici de la democràcia que tenim actualment, i seria el detonant de l’educació per a tothom i de la producció tant de coneixement com de tecnologia per a aquests estats.

Rousseau, el teòric d’aquest contracte social francès, nodrint-se de les idees de l’anglès Locke, també volgué dir la seva respecte a l’educació. Escrigué “Emili”, on plantejava que els nens havien d’educar-se en la natura, per la pròpia inèrcia i sentiments de l’infant, fent desenvolupar la bondat que per naturalesa tenien. Anys més tard i a Suïssa Fröebel i Pestalozzi farien realitat aquesta educació ideal. Pestalozzi amb els seus nens abandonats, efectuaria un naturalisme cristià, on s’educaria intel·lectualment de forma intuïtiva, manualment per a que després poguessin treballar i moralment en base a la fraternitat universal. Després de l’escola elemental els nanos de Pestalozzi anirien a l’escola del treball on efectuarien educació física que els ajudaria a treballar quan fóssin grans. Fröebel, estudiant de Pestalozzi, després de llegir Shiller i adoptar la concepció lúdica de l’ésser humà, inventà un reguitzell de jocs i joguines didàctiques per al desenvolupament dels seus estudiants. L’educació era un art i com les mares transmetia valors, religió, caràcter, religiositat i amor per tal de conciliar l’home amb la natura. Fundà els Kindergarden per a que els més petits comencessin a desenvolupar-se naturalment. També a Anglaterra, es canviaria la forma d’ensenyar als infants. Mentre a les escoles burgeses s’educava per a esdevenir homes gentils, futurs comerciants i propietaris, a les Public Schools acostumaven de petits a suportar la submissió. Els estudiants grans s’encarregaven dels petits a base de novatades. Thomas Arnold, entrà a treballar a l’escola de Rugbi i volgué canviar aquesta costum introduint l’esport a l’escola per a que els nens es desfoguessin. Mitjançant l’esport es passà del fagging al fair play, que si més no, cansava més als estudiants.

Però com he dit abans, les guerres es succeïen. Un bon senyor, anomenat Immanuel Kant, que pensava que la tecnologia i la ciència acabaria amb les guerres, pensà que la societat havia estat educada, havia estat culturitzada, però encara no havia estat moralitzada. Mentre tots les creients buscaven l’existència de Deu dins la naturalesa, ell preconitzava que la moral s’havia de descobrir mitjançant el deure d’estar bé amb els demès. No feia falta demostrar l’existència de Deu, però si viure conforme el que Ell havia manat. “Atreveix-te a pensar” deia, proposant l’autonomia dels individus. Què son els fenòmens que es perceben a la Terra? Pensa-ho, que en pots saber? Que has de fer? Que en pots esperar? I era la Raó qui ajudaria a respondre aquestes preguntes.

Tampoc ningú li féu cas, l’any següent a França el poble prengué la fortalesa de la Bastilla i derrocaren la monarquia establint l’assemblea burgesa al parlament com a poder de l’estat. A les fàbriques angleses els burgesos feien treballar a homes, dones i nens en les fàbriques durant tot el dia i aquests respongueren destorçant les màquines que els esclavitzaven. La revolta durà poc, fins que executaren 18 ludistes l’any 1813. Al 1835 Karl Marx, escriuria el manifest comunista per a que els proletaris derroquessin el poder col·lectivitzant la pròpia producció. En la Primera Internacional, al 1864, posaria en comú aquesta idea. Tothom li féu cas, excepte Mihaíl Bakunin que preconitzava que la revolució cap a un món on tothom fos igual, vindria donat gràcies a l’educació en la llibertat i responsabilitat de/amb la pròpia humanitat. Bakunin fou expulsat de l’Assemblea, per allò que acabava de dir. La humanitat s’havia educat en la violència des de feia segles i era quasi impossible canviar-ho. L’1 de Maig del 1886, 200.000 treballadors americans, iniciarien una vaga per tal d’aconseguir les 8 hores de jornada laboral. 3 dies després en una concentració la policia dispararia contra els manifestants ocasionant 6 morts, el dia 4 es tornà a sortir al carrer i la policia tornà a disparar. Diversos periodistes s’involucraren per ajudar aquests obrers, però foren empresonats i condemnats a la forca. Tot i això, s’aconseguí reduir la jornada laboral.

L’educació arribava cada cop a més gent, per a després poder-los inserir en el sistema productiu capitalista. El 1888, Friederich Nietzsche, proclamà en “Així parlà Zaratrusta” que Déu havia mort. Tenia raó, la humanitat s’havia estat matant durant els últims segles contra el poder monàrquic per voluntat divina, suplantant-lo pel poder “democràtic” dels que tenien més diners i aquest poder econòmic, immers en una crisi al 1873, volgué envair Àfrica per a enriquir-se més encara. Ja no era Deu, ni la moral cristiana qui regia les vides europees i americanes, era el liberalisme, l’afany d’acumular diners. Estava cansat del bé i del mal que havien regit la Terra. Qui havia de governar era el propi home. Tot i això la ciència progressava de forma exponencial. A Amèrica, Edison inventà la bombeta i el gramòfon, Alexander Graham Bell el telèfon i Nikola Tesla inventà el primer generador hidroelèctric. A París, els germans Lumiere oferien als seus convidats les primeres pel·lícules filmades “La sortida de la fàbrica”, “L’arribada del tren a l’estació” i “El regador regat”. Noves maneres de viure i de passar el temps s’oferien a la humanitat. Els periodistes s’encarregarien de difondre-ho arreu del planeta.. Per a Nietzsche la cultura per a tothom reduïa la pròpia cultura. L’educació per a tothom, tan sols servia per a inserir als subjectes en la societat, igualant-los a tots, sense ningú que esdevingués especial. Havia d’arribar un home honrat amb idees bones i noves, capaç de trencar amb aquella situació.

Les democràcies, s’havien anat aposentant. Els proletaris gaudien de les 8 h diàries de treball i eren remunerats. Si les coses no els hi anaven bé acudien al sindicat, que armes en mà, reclamava al patró els deutes. Fins i tot els sindicats oferien formació als seus treballadors, per tal de que no fossin enganyats. S’obriren ateneus, per a reunir-se i Ferrer i Guàrdia havia obert l’Escola Moderna al c/Bailen. La cultura del proletariat de caire anarquista, a Catalunya, funcionava. Però el govern d’Antoni Maura cridà a files per lluitar a la zona de Melilla i Barcelona es negà en ple, succeint la Setmana Tràgica on, com a cap de turc per les revoltes de Barcelona, entre d’altres, mataren a Francesc Ferrer i Guàrdia.

El repartiment d’Àfrica estava establert. Però les potències trontollaven. Ja no quedava or per comerciar, no quedaven terres a conquerir, l’afany de guany, de plusvàlua, persistia. Els països entraren en guerra. A EUA però, John Dewey escrivia “Democràcia i educació”. Dewey era partidari d’una educació crítica basada en el coneixement científic i encaminada cap a l’assoliment de les capacitats necessàries per al món del treball. Els nens feien com els grans i aprenien a pensar com fer les coses i a treballar. Un corrent pedagògic que restarà fins als nostres dies. També d’altres pedagogs i pedagogues investigarien com treure el major profit dels infants. Montessori, com ho havia fet Fröebel, havia mirat d’estimular els sentits dels infants més petits amb jocs fets a mida. Makarenko, des de la nova Unió Soviètica, educaria amb la pedagogia de l’esforç i de l’assemblea als seus estudiants de la colònia Gorki. Anys més tard Freinet introduiria la impremta i el correu entre escoles.

Al 1919 es signà la pau al Tractat de Versalles, perjudicant a Alemanya que hagué de pagar i deixar les seves colònies i es fundà la Societat de Nacions. Després la cosa es normalitzà i anaren creixen les democràcies i mica en mica s’aconseguia el sufragi universal. Al 1929, caigué la borsa de New York, provocant una altra crisi mundial. Tornaven a mancar els diners. Segurament, algú a Alemanya, després d’haver escoltat el Carmina Burana, amb una obsessió d’experiència de vida, havent llegit a Darwin i considerar que la raça ària era superior, es considerà un superhome capaç d’abolir la raça que, mitjançant la consideració de l’altre, més havia sabut acumular capital. També va voler abolir tot allò que no li agradava, allò que no era fruit de la seva nació ideal. Alemanya envaí Polònia. Esclatà la 2a Guerra Mundial. Espanya però no hi pogué intervenir, acabava d’acabar una guerra on els que feren anar a tots els nens a l’escola, fóren derrotats. 62 milions de persones moriren. Hitler a Alemanya, Mussolini a Itàlia i també el Japó, perderen contra els aliats. Contra la bomba atòmica, ningú podia combatre.

Després d’aquella massacre, els països aliats establiren pactes i es creà l’Organització de les Nacions Unides, per tal de que allò que acabava de passar no es repetís mai més. Aquesta organització a part d’aquest objectiu, també en tindria d’altres com garantir la cooperació cultural, social, humanitària i econòmica dels estats, basant-se en els principis d’igualtat i autodeterminació. Realitzaren la declaració del Drets Humans i prometeren vetllar pel respecte d’aquests. Allà quedava escrit i signat que tothom era lliure i igual, i tenia dret a la educació bàsica que els diferents estats havien de proporcionar. Durant la guerra, al 1944, en l’acord de Bretton Woods s’havia fundat també el Fons Monetari Internacional i el Banc Internacional per la Reconstrucció i el desenvolupament, que no funcionaren fins al 1946. A l’Espanya de Franco, les escoles espanyoles obeïen la pedagogia de Juan Bosco, mentre adoctrinaven en el “espíritu nacional”. Als carrers del món començava a sonar el Rock & Roll.

Els països progressaren. L’educació de les persones, s’institucionalitzà completament. Al 1957 es creà la Unió Europea, per tal de col·laborar pel desenvolupament econòmic dels diferents països que la integraven. Units, podrien competir econòmicament, contra el país més desenvolupat de la Terra: Estats Units d’Amèrica. La “societat del benestar” s’estenia arreu del primer món. Els únics que no seguien aquesta línia eren els països amb règims de tendència comunista, una política que no li agradava gens als nord-americans de règim liberal. Esclatà la guerra freda, l’URSS i EUA s’amenaçaven mútuament amb la bomba atòmica mentre es llançaven a la conquesta de l’espai. També els americans s’atreviren a entrar en guerra amb el Vietnam, un país que guerrillejava entre els comunistes del nord i els anticomunistes del sud. Els joves americans demanaven la pau imitant el que havia passat el Maig anterior a França contra la societat tradicional, el capitalisme i l’imperialisme.

El sistema capitalista s’havia imposat gairebé a tot el mon. Grans empreses oferien treball a la població i aquesta, rebia un sou que li permetia viure i anar modernitzant-se amb el pas del temps. Per mantenir aquest sistema sols s’havia de comprar i la societat de la informació s’encarregaria de vendre-ho. El pop hipnotitzava aquells que l’escoltaven fent-los sentir bé.La història del nord de la terra, feia temps, que havia entrat a l’època de la velocitat. I en aquell moment, la majoria de gent, amb el propi capital, havia pogut comprar-se televisors i cotxes, que gastaven benzina i electricitat i que l’estat procurava abastir, mitjançant les pròpies empreses o fent pactes amb empreses privades que ho poguessin subministrar. L’important era que els diners circulessin, i els beneficis sempre quedaven a mans d’uns quants. La guerra del Vietnam, al capital li havia servit per a gastar sobreproducció d’armament, però els Estats Units d’Amèrica s’empobriren tant que hagueren d’inventar-se els diners, trencant l’acord internacional de que els diners equivaldrien a l’or que tenien els estats. L’economia passà a ésser completament especulativa.

Tothom treballava i podia pagar-se un allotjament amb menjar, per quan els fills tornessin de l’escola. També, amb el sou que rebien, podien permetre’s anar a passar-ho bé amb la resta de la societat. Cada cert temps, es votava el govern que hauria de dirigir el país, la comunitat o la ciutat. Però continuaven existint els diferents estrats socials. Els que havien nascut dins d’una classe alta, els hi era molt més fàcil assolir llocs de treball ben remunerats, al contrari dels que eren fills d’una classe inferior. No hi havia futur, fins i tot la música ho deia. Onades d’atur, assolaven les ciutats. Les drogues controlaven el lleure del jovent rebel. La societat no havia canviat, tan sols la tecnologia, que cada cop tancava més sovint a les persones a casa. Primer va ser el televisor, el vídeo, el microones, arribaren les primeres computadores personals i més endavant el gran invent, creat en un principi com a eina de guerra, la gran xarxa d’internet. Fins i tot la moda canviava quasi cada any, obligant a canviar d’armari a les persones que s’ho poguessin permetre. La publicitat incitava, cada cop més i amb millors estratègies, a que efectuessis el gast.

Al 1995, es creà la Organització Mundial del Comerç, per tal de integrar econòmicament els països adherits i promocionar el lliure comerç entre els diferents mercats. D’aquesta manera es permetia que les empreses, poguessin establir-se allà on els anés millor per al seu capital. Els països de l’anomenat primer món s’encarregarien dels serveis i de generar coneixement, mentre que la indústria i l’agricultura s’establirien en països on el progrés no s’havia deixat estendre de forma natural i on s’acostumava a cobrar molt poc per les hores de treball. L’OMC tancava les orelles, quan des d’Àfrica se’ls demanava la rebaixa dels preus de les patents dels medicaments contra la SIDA. Els antiglobalització, es feien sentir a Seatle i allà on es reunís l’OMC o les reunions que feien els 8 caps d’estat més poderosos del món. Per sota seu, restaven gairebé 200 països.

La població treballava cada cop en empreses mes grans i més impersonalitzades. La contractació cada cop era mes precària. Els contractes temporals o per obra i serveis eren afavorits pels estats.

Feia temps, des de les revoltes del 68 i els anys 70, que s’anaven conformant grups de gent contraris a com s’estava manegant el món. Alternatius que cercaven un progrés que no estigués lligat al capital. Alguns crearen empreses cooperatives, per tal de no treballar per a un amo extern. D’altres, contraris a la propietat privada okupaven cases que el capital havia abandonat o be les llogaven i obrien ateneus per a la societat. Eren grups que s’autogestionaven. Allà gent jove i no tan jove, discutia sobre els temes que més els interessaven, sempre en contra del capital. S’hi podien trobar xerrades sobre ecologia, salut, economia, història, política… en definitiva matèries que a l’estat, ara neoliberalista, no li interessava divulgar. També s’oferien cursos gratuïts o cinema, sopars a preus populars i alguna que altre festa per a pagar sancions imposades per l’estat. Grups de gent s’hi reunien per a repensar en assemblea una societat millor. Es reinventava el llenguatge, abolint submissió, estat, competitivitat… s’empraven paraules com suport, companys, responsabilitat, autogestió… Establiren relacions amb sindicats, cooperatives de consum i assemblees de veïns i si hi havia quelcom que no agradava com les guerres imperialistes per el petroli que havia començat a escassejar o el mobbing immobiliari a les ciutats i s’organitzaven manifestacions per mostrar-ne el rebuig. Entre totis organitzaven mercats d’intercanvi i festes majors alternatives a les que l’estat proposava. La seva organització era completament horitzontal, la seva base gestora l’assemblea. Els diners no eren el més important, sinó la gent, la pròpia humanitat.

La població en general però, no parava massa atenció a aquests grups. Tan sols l’estat com que els hi molestava, sovint els reprimia. Els ciutadans estaven acostumats a restar a casa, treballar i a callar ja que la majoria pensaven que res es podria canviar.. Les empreses duien les seves fàbriques a d’altres països, la universitat era empesa cap a generar coneixement per al sistema empresarial intentant esprémer en el menor temps possible els cervells dels estudiants. Els alternatius, també feien les seves pròpies universitats intentant imitar el que es feia als ateneus. Qui sabia quelcom ho ensenyava, qui volia aprendre aprenia, la informació i el coneixement viatjava a velocitat d’ADSL d’inimaginables megues. Els estats, ordenats per l’OMC, encaraven cap a la producció capitalista l’ensenyament.

I esclatà una altra crisi al 2008 d’abast mundial. En tres anys, el nombre d’aturats es triplicà, els estats s’arruïnaven amb els subsidis. Per estalviar diners transport, correus, sanitat, educació i bombers foren privatitzats. La població començà a pensar que els havien enganyat. Mica en mica, els moviments alternatius guanyaven adeptes. Des de els barris s’organitzaven grups de suport per a que la població no caigués en la complerta precarietat. Una altra economia sorgí des de la societat anticapitalista. Es contactava amb els pocs agricultors i ramaders que quedaven per a abolir als intermediaris que havien fet apujar els preus del mercat. S’organitzaven menjadors on qui poc o molt, duia menjar per a compartir amb els demés. Allà grupets de gent s’ajuntava per a formar cooperatives per a poder treballar. Cada setmana hi havien assemblees per a organitzar les tasques a realitzar i es formaren comissions per a repensar l’economia, deixant de banda els diners i mirant el capital humà. La plusvàlua mai més faria falta.

S’adonaren que, tot i que els estats europeus volien imposar jornades laborals de 65 hores setmanals, amb la quantitat de gent que vivia a les ciutats era suficient que tothom treballés dues hores diàries per a suprimir l’atur que s’havia enquistat. D’aquesta manera, la població tindria temps suficient per a formar-se, per a anar a les assemblees de barri, per a restar amb la família o amb els amics, per a organitzar-se. Aquest treball no seria remunerat, sinó que tota la producció seria col·lectivitzada. L’organització de la humanitat es faria des dels barris de les grans ciutats i des dels pobles dins de les assemblees. Lentament s’aboliria la propietat i l’estat.

És així Gaia com t’explico.

Montserrat Puig Garrido.

Bibliografia,

COLER C. et al.(1975) Diccionario por fechas de Historia Universal. Barcelona. Ed.Juventud SA.

ABÓS A., MARCO A. (1983) Diccionario de términos básicos para la história. Madrid. Alhambra.

NIETZSCHE F. (1999) Shopenhauer como educador. Madrid. Valdemar

FOCAULT M.(2003) Vigilar y castigar. Nacimiento de la prisión. Argentina. Siglo Veintiuno

webgrafia visitada del 1 de gener al 17 de febrer del 2009.

http://especialbolonya.wordpress.com/avis-urgent/acord-general-de-comerc-i-serveis-educacio

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/FiloXarxa.htm cercant textes de Nietzsche.

http://europa.eu/abc/history/index_es.htm

http://wikipedia.org

http://translate.google.com com a eina per contrastar la wikipedia.