Contes i llibres Archives ⋆ Contes, lleure i clown

Passat, present i futur.

Aquest és el treball final de l’assignatura Història de l’Educació Contemporània que vaig fer amb el Dr.Conrad Vilanou a la facultat de Pedagogia a la UB, l’any 2009.

Es tracta d’un resum de tota l’assignatura. En Conrad ens va demanar un text d’unes sis pàgines, titulat Passat, present i futur. Jo li vaig presentar aquest text, amb immillorable resultat, així que crec que pot ser del vostre interès.

Molts anys han passat des d’aquell “Cogito Ergo Sum” penso doncs existeixo, que digué Descartes cap al 1637. En aquell moment l’educació a Europa, estava basada en la tradició catòlica, tot i que feia no gaire més de 100 anys, que s’havia separat amb la protestant, que migrà cap a Anglaterra. I no era una educació per a tothom, sinó per a aquells que estaven predestinats a restar a la cort. Una educació enfocada per al que en un futur, haurien de realitzar els seus estudiants, governar.

Tot i això encara restaven ànimes caritatives i humils, interessades en el progrés de la humanitat, que sense ni tan sols voler-se anomenar, procuraven retornar als orígens, al “coneix-te tu mateix”, al cercar dins d’ells mateixos la divinitat com hauria dit Agustí d’Hipona. Aquests promulgaven l’educació per a esdevenir honestos amb ells mateixos i amb la resta de la humanitat. Ningú no els va fer cas. En canvi, possiblement i gràcies a Descartes, l’educació rebé un tomb cap a la pràctica i el descobriment. S’emfatitzà el quadrívium basat en l’aritmètica, l’astronomia, la geometria i la música. El món progressà. Els científics escrivien els seus descobriments en la seva llengua vernacle, propiciant que tothom, qui sapigués llegir, pogués entendre el que s’escrivia. També aparegueren nous gèneres musicals, com l’òpera i s’inventà el piano-forte, passant de la música barroca al classicisme. Fins i tot es recollí tot el saber que s’havia produït fins aleshores en les enciclopèdies.

Però no només afectà al saber el fet de dubtar. La burgesia, gent que tenia el seu propi comerç o el seu propi ofici, sobretot els que tenien els secrets de construir catedrals, es constituïren en lògies maçòniques. El seu objectiu, construir una nova societat basada en una societat de dret que malauradament, encara no s’ha aconseguit. Però si més no, la raó, l’ordre social i el progrés científic i tècnic eren les bases per a criticar els usos i els costums de la societat i d’aquesta manera millorar-la. Ja no era Déu qui educava els que havien estat escollits, sinó que era tota la humanitat qui s’havia d’educar. I amb aquesta idea de progrés s’anaven declarant els països en guerra i s’anava envaint el nord d’Amèrica.

D’aquesta manera, a Anglaterra primer i a França després per escampar-se per tot Europa, les monarquies totalitàries serien derrocades i substituïdes per parlaments que ostentarien el poder. Els membres dels diferents estats establirien un pacte social, o altrament dit constitució, i aquesta havia d’ésser respectada. Seria l’inici de la democràcia que tenim actualment, i seria el detonant de l’educació per a tothom i de la producció tant de coneixement com de tecnologia per a aquests estats.

Rousseau, el teòric d’aquest contracte social francès, nodrint-se de les idees de l’anglès Locke, també volgué dir la seva respecte a l’educació. Escrigué “Emili”, on plantejava que els nens havien d’educar-se en la natura, per la pròpia inèrcia i sentiments de l’infant, fent desenvolupar la bondat que per naturalesa tenien. Anys més tard i a Suïssa Fröebel i Pestalozzi farien realitat aquesta educació ideal. Pestalozzi amb els seus nens abandonats, efectuaria un naturalisme cristià, on s’educaria intel·lectualment de forma intuïtiva, manualment per a que després poguessin treballar i moralment en base a la fraternitat universal. Després de l’escola elemental els nanos de Pestalozzi anirien a l’escola del treball on efectuarien educació física que els ajudaria a treballar quan fóssin grans. Fröebel, estudiant de Pestalozzi, després de llegir Shiller i adoptar la concepció lúdica de l’ésser humà, inventà un reguitzell de jocs i joguines didàctiques per al desenvolupament dels seus estudiants. L’educació era un art i com les mares transmetia valors, religió, caràcter, religiositat i amor per tal de conciliar l’home amb la natura. Fundà els Kindergarden per a que els més petits comencessin a desenvolupar-se naturalment. També a Anglaterra, es canviaria la forma d’ensenyar als infants. Mentre a les escoles burgeses s’educava per a esdevenir homes gentils, futurs comerciants i propietaris, a les Public Schools acostumaven de petits a suportar la submissió. Els estudiants grans s’encarregaven dels petits a base de novatades. Thomas Arnold, entrà a treballar a l’escola de Rugbi i volgué canviar aquesta costum introduint l’esport a l’escola per a que els nens es desfoguessin. Mitjançant l’esport es passà del fagging al fair play, que si més no, cansava més als estudiants.

Però com he dit abans, les guerres es succeïen. Un bon senyor, anomenat Immanuel Kant, que pensava que la tecnologia i la ciència acabaria amb les guerres, pensà que la societat havia estat educada, havia estat culturitzada, però encara no havia estat moralitzada. Mentre tots les creients buscaven l’existència de Deu dins la naturalesa, ell preconitzava que la moral s’havia de descobrir mitjançant el deure d’estar bé amb els demès. No feia falta demostrar l’existència de Deu, però si viure conforme el que Ell havia manat. “Atreveix-te a pensar” deia, proposant l’autonomia dels individus. Què son els fenòmens que es perceben a la Terra? Pensa-ho, que en pots saber? Que has de fer? Que en pots esperar? I era la Raó qui ajudaria a respondre aquestes preguntes.

Tampoc ningú li féu cas, l’any següent a França el poble prengué la fortalesa de la Bastilla i derrocaren la monarquia establint l’assemblea burgesa al parlament com a poder de l’estat. A les fàbriques angleses els burgesos feien treballar a homes, dones i nens en les fàbriques durant tot el dia i aquests respongueren destorçant les màquines que els esclavitzaven. La revolta durà poc, fins que executaren 18 ludistes l’any 1813. Al 1835 Karl Marx, escriuria el manifest comunista per a que els proletaris derroquessin el poder col·lectivitzant la pròpia producció. En la Primera Internacional, al 1864, posaria en comú aquesta idea. Tothom li féu cas, excepte Mihaíl Bakunin que preconitzava que la revolució cap a un món on tothom fos igual, vindria donat gràcies a l’educació en la llibertat i responsabilitat de/amb la pròpia humanitat. Bakunin fou expulsat de l’Assemblea, per allò que acabava de dir. La humanitat s’havia educat en la violència des de feia segles i era quasi impossible canviar-ho. L’1 de Maig del 1886, 200.000 treballadors americans, iniciarien una vaga per tal d’aconseguir les 8 hores de jornada laboral. 3 dies després en una concentració la policia dispararia contra els manifestants ocasionant 6 morts, el dia 4 es tornà a sortir al carrer i la policia tornà a disparar. Diversos periodistes s’involucraren per ajudar aquests obrers, però foren empresonats i condemnats a la forca. Tot i això, s’aconseguí reduir la jornada laboral.

L’educació arribava cada cop a més gent, per a després poder-los inserir en el sistema productiu capitalista. El 1888, Friederich Nietzsche, proclamà en “Així parlà Zaratrusta” que Déu havia mort. Tenia raó, la humanitat s’havia estat matant durant els últims segles contra el poder monàrquic per voluntat divina, suplantant-lo pel poder “democràtic” dels que tenien més diners i aquest poder econòmic, immers en una crisi al 1873, volgué envair Àfrica per a enriquir-se més encara. Ja no era Deu, ni la moral cristiana qui regia les vides europees i americanes, era el liberalisme, l’afany d’acumular diners. Estava cansat del bé i del mal que havien regit la Terra. Qui havia de governar era el propi home. Tot i això la ciència progressava de forma exponencial. A Amèrica, Edison inventà la bombeta i el gramòfon, Alexander Graham Bell el telèfon i Nikola Tesla inventà el primer generador hidroelèctric. A París, els germans Lumiere oferien als seus convidats les primeres pel·lícules filmades “La sortida de la fàbrica”, “L’arribada del tren a l’estació” i “El regador regat”. Noves maneres de viure i de passar el temps s’oferien a la humanitat. Els periodistes s’encarregarien de difondre-ho arreu del planeta.. Per a Nietzsche la cultura per a tothom reduïa la pròpia cultura. L’educació per a tothom, tan sols servia per a inserir als subjectes en la societat, igualant-los a tots, sense ningú que esdevingués especial. Havia d’arribar un home honrat amb idees bones i noves, capaç de trencar amb aquella situació.

Les democràcies, s’havien anat aposentant. Els proletaris gaudien de les 8 h diàries de treball i eren remunerats. Si les coses no els hi anaven bé acudien al sindicat, que armes en mà, reclamava al patró els deutes. Fins i tot els sindicats oferien formació als seus treballadors, per tal de que no fossin enganyats. S’obriren ateneus, per a reunir-se i Ferrer i Guàrdia havia obert l’Escola Moderna al c/Bailen. La cultura del proletariat de caire anarquista, a Catalunya, funcionava. Però el govern d’Antoni Maura cridà a files per lluitar a la zona de Melilla i Barcelona es negà en ple, succeint la Setmana Tràgica on, com a cap de turc per les revoltes de Barcelona, entre d’altres, mataren a Francesc Ferrer i Guàrdia.

El repartiment d’Àfrica estava establert. Però les potències trontollaven. Ja no quedava or per comerciar, no quedaven terres a conquerir, l’afany de guany, de plusvàlua, persistia. Els països entraren en guerra. A EUA però, John Dewey escrivia “Democràcia i educació”. Dewey era partidari d’una educació crítica basada en el coneixement científic i encaminada cap a l’assoliment de les capacitats necessàries per al món del treball. Els nens feien com els grans i aprenien a pensar com fer les coses i a treballar. Un corrent pedagògic que restarà fins als nostres dies. També d’altres pedagogs i pedagogues investigarien com treure el major profit dels infants. Montessori, com ho havia fet Fröebel, havia mirat d’estimular els sentits dels infants més petits amb jocs fets a mida. Makarenko, des de la nova Unió Soviètica, educaria amb la pedagogia de l’esforç i de l’assemblea als seus estudiants de la colònia Gorki. Anys més tard Freinet introduiria la impremta i el correu entre escoles.

Al 1919 es signà la pau al Tractat de Versalles, perjudicant a Alemanya que hagué de pagar i deixar les seves colònies i es fundà la Societat de Nacions. Després la cosa es normalitzà i anaren creixen les democràcies i mica en mica s’aconseguia el sufragi universal. Al 1929, caigué la borsa de New York, provocant una altra crisi mundial. Tornaven a mancar els diners. Segurament, algú a Alemanya, després d’haver escoltat el Carmina Burana, amb una obsessió d’experiència de vida, havent llegit a Darwin i considerar que la raça ària era superior, es considerà un superhome capaç d’abolir la raça que, mitjançant la consideració de l’altre, més havia sabut acumular capital. També va voler abolir tot allò que no li agradava, allò que no era fruit de la seva nació ideal. Alemanya envaí Polònia. Esclatà la 2a Guerra Mundial. Espanya però no hi pogué intervenir, acabava d’acabar una guerra on els que feren anar a tots els nens a l’escola, fóren derrotats. 62 milions de persones moriren. Hitler a Alemanya, Mussolini a Itàlia i també el Japó, perderen contra els aliats. Contra la bomba atòmica, ningú podia combatre.

Després d’aquella massacre, els països aliats establiren pactes i es creà l’Organització de les Nacions Unides, per tal de que allò que acabava de passar no es repetís mai més. Aquesta organització a part d’aquest objectiu, també en tindria d’altres com garantir la cooperació cultural, social, humanitària i econòmica dels estats, basant-se en els principis d’igualtat i autodeterminació. Realitzaren la declaració del Drets Humans i prometeren vetllar pel respecte d’aquests. Allà quedava escrit i signat que tothom era lliure i igual, i tenia dret a la educació bàsica que els diferents estats havien de proporcionar. Durant la guerra, al 1944, en l’acord de Bretton Woods s’havia fundat també el Fons Monetari Internacional i el Banc Internacional per la Reconstrucció i el desenvolupament, que no funcionaren fins al 1946. A l’Espanya de Franco, les escoles espanyoles obeïen la pedagogia de Juan Bosco, mentre adoctrinaven en el “espíritu nacional”. Als carrers del món començava a sonar el Rock & Roll.

Els països progressaren. L’educació de les persones, s’institucionalitzà completament. Al 1957 es creà la Unió Europea, per tal de col·laborar pel desenvolupament econòmic dels diferents països que la integraven. Units, podrien competir econòmicament, contra el país més desenvolupat de la Terra: Estats Units d’Amèrica. La “societat del benestar” s’estenia arreu del primer món. Els únics que no seguien aquesta línia eren els països amb règims de tendència comunista, una política que no li agradava gens als nord-americans de règim liberal. Esclatà la guerra freda, l’URSS i EUA s’amenaçaven mútuament amb la bomba atòmica mentre es llançaven a la conquesta de l’espai. També els americans s’atreviren a entrar en guerra amb el Vietnam, un país que guerrillejava entre els comunistes del nord i els anticomunistes del sud. Els joves americans demanaven la pau imitant el que havia passat el Maig anterior a França contra la societat tradicional, el capitalisme i l’imperialisme.

El sistema capitalista s’havia imposat gairebé a tot el mon. Grans empreses oferien treball a la població i aquesta, rebia un sou que li permetia viure i anar modernitzant-se amb el pas del temps. Per mantenir aquest sistema sols s’havia de comprar i la societat de la informació s’encarregaria de vendre-ho. El pop hipnotitzava aquells que l’escoltaven fent-los sentir bé.La història del nord de la terra, feia temps, que havia entrat a l’època de la velocitat. I en aquell moment, la majoria de gent, amb el propi capital, havia pogut comprar-se televisors i cotxes, que gastaven benzina i electricitat i que l’estat procurava abastir, mitjançant les pròpies empreses o fent pactes amb empreses privades que ho poguessin subministrar. L’important era que els diners circulessin, i els beneficis sempre quedaven a mans d’uns quants. La guerra del Vietnam, al capital li havia servit per a gastar sobreproducció d’armament, però els Estats Units d’Amèrica s’empobriren tant que hagueren d’inventar-se els diners, trencant l’acord internacional de que els diners equivaldrien a l’or que tenien els estats. L’economia passà a ésser completament especulativa.

Tothom treballava i podia pagar-se un allotjament amb menjar, per quan els fills tornessin de l’escola. També, amb el sou que rebien, podien permetre’s anar a passar-ho bé amb la resta de la societat. Cada cert temps, es votava el govern que hauria de dirigir el país, la comunitat o la ciutat. Però continuaven existint els diferents estrats socials. Els que havien nascut dins d’una classe alta, els hi era molt més fàcil assolir llocs de treball ben remunerats, al contrari dels que eren fills d’una classe inferior. No hi havia futur, fins i tot la música ho deia. Onades d’atur, assolaven les ciutats. Les drogues controlaven el lleure del jovent rebel. La societat no havia canviat, tan sols la tecnologia, que cada cop tancava més sovint a les persones a casa. Primer va ser el televisor, el vídeo, el microones, arribaren les primeres computadores personals i més endavant el gran invent, creat en un principi com a eina de guerra, la gran xarxa d’internet. Fins i tot la moda canviava quasi cada any, obligant a canviar d’armari a les persones que s’ho poguessin permetre. La publicitat incitava, cada cop més i amb millors estratègies, a que efectuessis el gast.

Al 1995, es creà la Organització Mundial del Comerç, per tal de integrar econòmicament els països adherits i promocionar el lliure comerç entre els diferents mercats. D’aquesta manera es permetia que les empreses, poguessin establir-se allà on els anés millor per al seu capital. Els països de l’anomenat primer món s’encarregarien dels serveis i de generar coneixement, mentre que la indústria i l’agricultura s’establirien en països on el progrés no s’havia deixat estendre de forma natural i on s’acostumava a cobrar molt poc per les hores de treball. L’OMC tancava les orelles, quan des d’Àfrica se’ls demanava la rebaixa dels preus de les patents dels medicaments contra la SIDA. Els antiglobalització, es feien sentir a Seatle i allà on es reunís l’OMC o les reunions que feien els 8 caps d’estat més poderosos del món. Per sota seu, restaven gairebé 200 països.

La població treballava cada cop en empreses mes grans i més impersonalitzades. La contractació cada cop era mes precària. Els contractes temporals o per obra i serveis eren afavorits pels estats.

Feia temps, des de les revoltes del 68 i els anys 70, que s’anaven conformant grups de gent contraris a com s’estava manegant el món. Alternatius que cercaven un progrés que no estigués lligat al capital. Alguns crearen empreses cooperatives, per tal de no treballar per a un amo extern. D’altres, contraris a la propietat privada okupaven cases que el capital havia abandonat o be les llogaven i obrien ateneus per a la societat. Eren grups que s’autogestionaven. Allà gent jove i no tan jove, discutia sobre els temes que més els interessaven, sempre en contra del capital. S’hi podien trobar xerrades sobre ecologia, salut, economia, història, política… en definitiva matèries que a l’estat, ara neoliberalista, no li interessava divulgar. També s’oferien cursos gratuïts o cinema, sopars a preus populars i alguna que altre festa per a pagar sancions imposades per l’estat. Grups de gent s’hi reunien per a repensar en assemblea una societat millor. Es reinventava el llenguatge, abolint submissió, estat, competitivitat… s’empraven paraules com suport, companys, responsabilitat, autogestió… Establiren relacions amb sindicats, cooperatives de consum i assemblees de veïns i si hi havia quelcom que no agradava com les guerres imperialistes per el petroli que havia començat a escassejar o el mobbing immobiliari a les ciutats i s’organitzaven manifestacions per mostrar-ne el rebuig. Entre totis organitzaven mercats d’intercanvi i festes majors alternatives a les que l’estat proposava. La seva organització era completament horitzontal, la seva base gestora l’assemblea. Els diners no eren el més important, sinó la gent, la pròpia humanitat.

La població en general però, no parava massa atenció a aquests grups. Tan sols l’estat com que els hi molestava, sovint els reprimia. Els ciutadans estaven acostumats a restar a casa, treballar i a callar ja que la majoria pensaven que res es podria canviar.. Les empreses duien les seves fàbriques a d’altres països, la universitat era empesa cap a generar coneixement per al sistema empresarial intentant esprémer en el menor temps possible els cervells dels estudiants. Els alternatius, també feien les seves pròpies universitats intentant imitar el que es feia als ateneus. Qui sabia quelcom ho ensenyava, qui volia aprendre aprenia, la informació i el coneixement viatjava a velocitat d’ADSL d’inimaginables megues. Els estats, ordenats per l’OMC, encaraven cap a la producció capitalista l’ensenyament.

I esclatà una altra crisi al 2008 d’abast mundial. En tres anys, el nombre d’aturats es triplicà, els estats s’arruïnaven amb els subsidis. Per estalviar diners transport, correus, sanitat, educació i bombers foren privatitzats. La població començà a pensar que els havien enganyat. Mica en mica, els moviments alternatius guanyaven adeptes. Des de els barris s’organitzaven grups de suport per a que la població no caigués en la complerta precarietat. Una altra economia sorgí des de la societat anticapitalista. Es contactava amb els pocs agricultors i ramaders que quedaven per a abolir als intermediaris que havien fet apujar els preus del mercat. S’organitzaven menjadors on qui poc o molt, duia menjar per a compartir amb els demés. Allà grupets de gent s’ajuntava per a formar cooperatives per a poder treballar. Cada setmana hi havien assemblees per a organitzar les tasques a realitzar i es formaren comissions per a repensar l’economia, deixant de banda els diners i mirant el capital humà. La plusvàlua mai més faria falta.

S’adonaren que, tot i que els estats europeus volien imposar jornades laborals de 65 hores setmanals, amb la quantitat de gent que vivia a les ciutats era suficient que tothom treballés dues hores diàries per a suprimir l’atur que s’havia enquistat. D’aquesta manera, la població tindria temps suficient per a formar-se, per a anar a les assemblees de barri, per a restar amb la família o amb els amics, per a organitzar-se. Aquest treball no seria remunerat, sinó que tota la producció seria col·lectivitzada. L’organització de la humanitat es faria des dels barris de les grans ciutats i des dels pobles dins de les assemblees. Lentament s’aboliria la propietat i l’estat.

És així Gaia com t’explico.

Montserrat Puig Garrido.

Bibliografia,

COLER C. et al.(1975) Diccionario por fechas de Historia Universal. Barcelona. Ed.Juventud SA.

ABÓS A., MARCO A. (1983) Diccionario de términos básicos para la história. Madrid. Alhambra.

NIETZSCHE F. (1999) Shopenhauer como educador. Madrid. Valdemar

FOCAULT M.(2003) Vigilar y castigar. Nacimiento de la prisión. Argentina. Siglo Veintiuno

webgrafia visitada del 1 de gener al 17 de febrer del 2009.

http://especialbolonya.wordpress.com/avis-urgent/acord-general-de-comerc-i-serveis-educacio

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/FiloXarxa.htm cercant textes de Nietzsche.

http://europa.eu/abc/history/index_es.htm

http://wikipedia.org

http://translate.google.com com a eina per contrastar la wikipedia.

“Les aventures de la Nona” per fi online!

L’editorial Descontrol i jo mateixa hem alliberat la novel·la que vaig re-escriure durant la pandèmia i que va guanyar el Premi Descontrol 2020. Per fi tothom qui vulgui i tingui internet se la podrà llegir, imprimir, pintar, subratllar, comentar o tot el que vulgueu fer amb un llibre digital.

Aquí la teniu, gràcies als servidors d’Archive.org

Espero i agraeixo els vostres comentaris.

Si en voleu una presentació, tan sols heu de comentar-m’ho.

Salut i Autonomia!

El cavaller poruc i el drac cansat d’espantar.

Vet aquí que una vegada, quan els països encara tenien reis, reines i princeses i existien els dracs, hi havia un cavaller que tenia molta por. Tenia tanta por, que quan algú li deia que havia d’anar a salvar alguna població d’algú que els volia fer mal, el cavaller s’inventava mil i una excuses per no sortir dels llençols del seu llit.

El cert, és que el cavaller tan sols s’havia atrevit a lluitar contra aquelles bèsties o malfactors que eren més petits que ell. D’aquesta manera el cavaller, temps enrere, havia acabat amb el follet maligne que esmicolava les fruites del camp, havia fet fora els cucs que es cruspien el gra del castell i havia engarjolat als ratolins que es menjaven el pa del poble. Però tots eren enemics més petits que el cavaller, mai s’havia hagut d’enfrontar amb un gegant, un geni o un immens drac. Tenia por dels enemics que eren més grans que ell i per això quan li deien que havia de sortir del castell a lluitar per més cavaller que fos, s’inventava excuses per no haver-hi d’anar.

Un dia, li van dir que hi havia un immens drac atemorint la població del regne. Però el cavaller, en sentir que havia de lluitar contra una bèstia tan gran, es tapà el cap amb els llençols i digué que li feia molt mal el queixal, l’esquena i el dit petit del peu esquerre i que per això no podia anar a matar aquell perillós drac. La princesa insistí dient que no podia ser un cavaller si tenia tanta por.

– No, jo no tinc por. – va mentir el cavaller – És que avui no em trobo bé. Si demà encara hi és, ja hi aniré a lluitar contra ell.

La princesa es va empipar amb aquella resposta i va decidir anar ella a foragitar a aquell drac ferotge. Així que va sortir del castell, va pujar al seu cavall i es dirigí cap al camp on estava el drac.

Era un drac gegantí de color verd, amb una doble cresta de punxes a l’esquena i unes ales molt grans. El drac tenia un rostre que semblava ferotge i del seu nas sortia fum, del foc de ràbia que tenia a l’estómac i que de tant en tant feia sortir per la boca. La princesa en veure’l es va espantar una mica, però com que sabia que el cavaller no la podria ajudar, respirà profundament per agafar valor i enfrontar-s’hi. Si més no, per parlar amb aquell drac per tal que marxés del seu reialme i deixés de cremar els camps.

– Ei, drac- Va dir la princesa – aquí baix, escolta’m que t’estic parlant.

El drac mirà cap a aquella veueta que li parlava des de dalt del seu cavall. Amb prou feines eren tan grans com la seva urpa.

– Uuum, qui em demana? – va respondre el drac.

– Sóc la princesa d’aquest reialme i t’he vingut a demanar que deixis de cremar-nos els camps i marxis del nostre país.

– Ai, perdona, és cert que se m’ha escapat un esternut i sense voler he cremat un parell de camps d’oliveres. No tornarà a passar. Però és que ja m’han fet fora de tots els països coneguts i no sé on anar.

La princesa, en veure que aquell drac gegant, li demanava disculpes per haver-li cremat els camps, s’estranyà.

– Com és que em demanes disculpes, creia que em raptaries i que el cavaller m’hauria de venir a rescatar. – Ella tenia pensat matar-lo si la raptava, ja que sabia que el cavaller no faria res per ella, perquè era un poruc amb aquelles bèsties més grans que ell.

– Jo raptar-te? Noooo. Jo sols busco verdures i les rosteixo amb el meu foc per menjar. Les princeses em feu venir mal de cap quan us agafo per jugar.

– Ah, i no vols menjar-me? – Va contestar la princesa.

– No pas, jo sóc vegà i no menjo res que sigui d’origen animal, i en cap cas menjo persones. Si faig aquesta cara ferotge, és perquè els humans sempre m’han volgut matar i per això prefereixo espantar-les amb el meu rostre i el foc que em surt dels queixals.

– A doncs, no ets pas dolent?

– No, no he volgut mai fer mal a ningú. Però no pensis que faré bona cara a aquells que em volen fer mal.

Quina novetat acabava de sentir la princesa, els dracs feien cara ferotge per fer por i que no els fessin mal, però realment eren bons i sols volien poder menjar. Aquell drac, havia canviat la cara en quant es van posar a parlar i el seu rostre semblava d’una profunda amabilitat.

– Ah, doncs tinc una idea! – va dir la princesa – Aquest vespre organitzaré una festa al castell, hi estàs convidat.

– Jo en una festa? – Digué el drac amb una cara de gran felicitat. – Gràcies, princesa! Ens veiem aquest vespre.

La princesa va córrer amb el seu cavall cap al castell, havia d’organitzar una gran festa per a aquella tarda. Va ordenar que fessin un pica-pica amb les millors verdures del regne. També digué als seus patges que anunciessin pel poble la festassa que es realitzaria aquella tarda i que duraria fins a l’endemà. El motiu de la celebració era un convidat molt especial que s’havia de presentar a tota la població. Es faria al pati del castell i tothom hi estava convidat.

Quan va arribar la tarda, tota la població es va dirigir cap al castell. També el cavaller poruc, que en sentir la paraula festa va oblidar tots els mals que havia fet servir d’excusa per no sortir del llit. Quan tothom estava al castell, una gran ombra enfosquí el pati. El drac va arribar volant i lentament va aterrar en un racó al costat de la muralla. Tothom, menys la princesa, va fer un crit d’espant. El cavaller poruc tragué la seva espasa, i tremolant s’apropà al drac.

– Ei drac, marxa d’aquí o et mataré! – Va cridar ensenyant l’espasa però amb veu tremolosa de la por que tenia.

– Grrrrrrrr – Va fer el drac posant la més ferotge de les seves cares.

El cavaller, tot i que gairebé s’havia cagat als pantalons de la por que estava passant insistí.

– Mira aquesta espasa, si no marxes te la clavaré al cor!

En sentir aquesta amenaça, el drac va fer un petit esternut que cremà les plomes del casc del cavaller. Tota la concurrència a la festa va córrer a amagar-se dins del castell, deixant al drac i al cavaller sols al pati del castell.

La princesa, en sentir tant rebombori sortí al pati i es posà enmig dels dos.

– Ei, què passa? No m’havies dit que no faries mal a ningú? – Va preguntar-li al drac.

– Sí, però és que aquest cavaller em vol matar.

– Aquest cavaller? Què no veus que està tremolant de por?

– Jo no tinc por! Mataré aquest drac! – Va replicar el soldat intentant amagar la cara d’espant.

– Doncs et rostiré amb el meu alè i després et menjaré! – Va contestar-li el drac, a qui realment la carn de qualsevol mena li feia repugnància i només de pensar en menjar-se al cavaller li provocava arcades de fastig.

El cert és que tant l’un com l’altre es tenien por i per això actuaven violentament l’un contra l’altre, intentant amagar el temor que es tenien mútuament.

– Prou! – Va cridar la princesa – Ni tu mataràs el drac, ni tu rostiràs al cavaller! –

La princesa es va calmar una mica i va continuar parlant.

– Mira cavaller, et presento al drac. Mira drac, et presento al cavaller. No heu de tenir-vos por, primera perquè tots dos sou amics meus i segona perquè cap dels dos és capaç de fer mal a l’altre. Tu cavaller perquè ets un poruc i sols ets capaç d’atacar aquelles coses que són més petites que tu. I tu drac perquè sols poses cara de monstre perquè la gent es pensi que ets molt ferotge i d’aquesta manera no et facin mal. Però tu i jo sabem que realment no vols atacar a ningú. Ja podeu fer les paus!

Haver fet enfadar la princesa, va fer que tant el drac, com el cavaller se sentissin avergonyits dels seus sentiments violents i abaixessin el cap penedint-se de les seves males intencions.

– Perdona drac, no tornaré a atacar-te mai més. – Va dir el cavaller.

– No, perdona’m tu, que com que he entrat volant i per sorpresa t’he espantat a tu i a tothom que estava a la festa. – Va contestar el drac.

– Ai, perdoneu-me tots dos, que potser això ha estat culpa meva. – Va respondre la princesa. Ella, amb un gest, va fer sortir al pati a totes les convidades a la festa que s’havien amagat. I continuà:

– Bona tarda a totes! Us presento al nou membre del nostre regne. És en Drac, no li tingueu por perquè no menja res que tingui un cor dins seu bategant. Ha fugit de moltes contrades cercant algun lloc on ningú li tingui por i jo li he promès que en aquest país ningú el ferirà.

El drac va somriure mirant tota la gent que havia assistit al castell. Molt a poc a poc, mogué una de les seves ales per a abraçar al cavaller que també estava somrient i ja no tremolava. El cavaller també va abraçar el que podia d’aquell drac gegantí. Després, el drac, agafant al cavaller amb l’ala, el posà sobre el seu cap i el va fer baixar pel seu llom, entre les punxes de la seva cresta, com si fos un tobogan. El cavaller en ser a baix va fer una gran riallada, aplaudida i victorejada per les persones convidades a la festa.

La princesa tornà a parlar.

– Benvingut drac, aquesta festa és en honor teu. Gaudiu-la!

I les convidades van passar la tarda i la nit, menjant, ballant i baixant per la cresta del drac com si fos un tobogan.

Efecte Streisand

Ficció teatralitzada del possible inici del 15M. 

Obra de teatre, amb inclusió del llenguatge dins les xarxes socials, que va rebre el Premi Emili Mira de la facultat de Mundet l'any 2012. 

En aquesta, el que els personatges parlen per les xarxes socials i els enllaços que hi visualitzen s'haurien de veure en dues pantalles per sobre de l'actuació. Us animo a fer clic als enllaços encara que ara, després de 10 anys, alguns no funcionin, com la plataforma n-1.cc  que va ser una eina que van utilitzar moltes assemblees d'arreu de la península.

Si alguna s'atreveix a posar-ho en escena que m'ho faci saber.

(Casa la Sònia i en Xevi: 2 ordinadors i dues pantalles grosses sobre els personatges amb la projecció del que fan amb els ordinadors.)

Sònia: Un dia, un reporter anomenat Kenneth Adelman,va fotografiar des de l’aire la costa de Califòrnia per mostrar l’agressió que aquesta patia. En una de les fotos, sortia l’habitatge de Barbara Streisand. L’artista, va demandar al fotògraf i al domini web per 50.000 dòlars, però va provocar que milers de persones volguessin veure la casa de l’actriu i cantant, a primera línia de mar. M’has sentit Xevi?

Xevi: Un moment que poso unes bledes al meu hort virtual.

Sònia: A què jugues?

Xevi: A un joc on m’han convidat. En un moment t’hi convido, ja veuràs.

Sònia: No, no fa falta. Et parlava d’aquest, al que el van demandar per la foto que havia fet i que la gent la va difondre arreu.

Xevi: No, no ho havia sentit mai. I aquí unes escaroles.

Sònia: És igual, deixe’m-ho, no se com pots estar-te hores jugant a aquests jocs del Facebook

@SofiaEspill: Hi ha gent que troba més interessants les granges virtuals que les de les cooperatives de consum. #odioFarmVille

Sònia: A qui li tocava fer el sopar.

Xevi: Crec que a tu.

Sònia: Bé, serà qüestió de tornar a Màtrix.

@SofiaEspill: Piulades, off.

Xevi: Què faràs per sopar?

Sònia: Bledes amb patates. No ho tornis a anunciar al Facebook que, el dia que vàrem fer mongetes, tothom se me’n reia preguntant-me si havia fet molts pets per la nit.

Xevi: És que realment els vas fer.

Sònia: Però no calia fer-ho públic, viam què en treu la gent de saber què sopem?

Xevi: Va ser divertit, dona. No te m’enfadis.

Sònia: Bé, és igual ara torno.

(Imatge del Facebook: Vol que aquesta aplicació pugui accedir a les seves dades de correu electrònic, contactes personals, historial, etc?)

Xevi: Caram, i el requadre anul·lació? Viam per aquí…no, no hi és… bah, ho poden saber per tants costats… Les màquines ho enregistren tot. Ja veuràs quan ho sàpiga en Joan …

La face de’n Xevi: 10ha plantades! Viam qui ho supera.

(Al comentari)@JoanPicapins: Ostres Xevi, qui hauria dit que et dedicaves a les verdures. (amb el meu compte a Identi.ca)

En Joan Picapins: Te fet un follow al Twitter, i t’he enviat una invitació per Identi.ca viam si actualitzes que no piules mai. Deixa les verdures i vine a #garrotweet a practicar la glosa.

La face de’n Xevi: últimament no estic massa inspirat. Com va l’n-1?

En Joan Picapins: anant fent, t’enllaço la beta, apunta’t-hi: n-1.cc

La face de’n Xevi: no hi ha res enllaçat.

En Joan Picapins: si home, escriu tan sols n-1 i cc (l’acrònim de Creative Commons) a la barra d’adreces. No cal que hi posis res més: n-1.cc

La face de’n Xevi: caram, quina bafarada, amb l’adreça exacta en tenia prou. (pausa, es visualitza la pàgina web d’n-1.cc i els canvis de pàgina de l’n-1 al Facebook per anar parlant)

La face de’n Xevi: Ostres, sembla com un blogger, distribuït en caixes temàtiques.

La face de’n Xevi: Blogs de gent,

La face de’n Xevi: Documents,

La face de’n Xevi: Grups de treball?

En Joan Picapins: Es poden generar grups i penjar documents, realitzar piratepads, fòrums de discussió, … i el que vagi programant la gent.

La face de’n Xevi: Interessant, a la Sònia potser li agradarà. Comparteixo.

En Joan Picapins: Faltaria més. :p

(al mur) La face de’n Xevi diu: M’agrada: n-1.cc col·laborar. Fan falta testejadores i programadores… viam què us sembla.

En Joan Picapins: Bé nen, he de marxar, obre’t un compte que ja et convidaré als grups on estic.

La face de’n Xevi: Què et sembla Xevinu?

En Joan Picapins: Tu mateix, t’envio en aquest nick la info. Siau.

La face de’n Xevi: Siau.

Sònia: Això ja està. Encara no has parat taula?

Xevi: Has vist aquesta pàgina?

Sònia: Ara no estic per pàgines. Això es refreda.

Xevi: Val, però has de visitar aquesta pàgina, te l’enllaço al Gtalk.

Sònia: Com vulguis. És curiós l’efecte Streisand.

Xevi: Dona, la gent se sent interessada i ho vol mirar. Jo trobo que és el que ha passat sempre. “La curiosidad rompió el saco” que diuen, no?

Sònia: Si, a tothom li pica la curiositat allò que diuen que no es pot veure. Ostres, recorda’m que piuli aquesta frase al Twitter, crec que te menys de 140 caràcters.

Xevi: En Joan m’ha fet un post al Facebook amb una versió de Twitter anomenada Identi.ca.

Sònia: En Joan, sempre amb els seus projectes, no se d’on treu el temps.

Xevi: Te una feina que li ho permet, si no el criden… pot fer. He visitat la versió i s’assembla força al Twitter i a més és Creative Commons.

Sònia: Gairebé tothom està al Twitter, a la gent els costarà molt canviar de xarxa. Haver-se d’identificar un altre cop més… La gent és mandrosa, els agrada que tot estigui fet i mastegat.

Xevi: Tens raó. (pausa) Hi deu haver alguna aplicació per a enviar missatges a diferents xarxes socials a l’hora. Així, seria fàcil generar un efecte Streisand.

Sònia: Home, per a difondre el que estem preparant amb el col·lectiu ens aniria molt bé. Crec que la Queralt ha programat quelcom semblant pel seu mòbil.

Xevi: I per difondre els teus petarronets també.

Sònia: Ni se t’acudeixi.

Xevi: Dona, però si sols va ser u… (fosc)

* * *

(Una taula amb gent prenent una cervesa a l’altre costat de l’escenari. La pantalla de casa de la Sònia i en Xevi ha quedat encesa, s’hi veu una imatge d’un Piratepad que mica en mica s’anirà omplint (Situeu el cursor a l’inici, premeu el play i en veureu l’evolució). Una pantalla a sobre d’ells on s’hi veuran els missatges que la Queralt va penjant tant al WatsUp, com a Identi.ca)

Joan: Ho he deixat penjat.

Alba: M’ho miraré quan arribi a casa.

Queralt: És estrany, no ho he rebut al mòbil.

Carles: Uuuuh, la Queralt sempre amb les seves paranoies…

Queralt: Me n’hagués adonat, no?

Joan: El vaig enviar ahir, cap al tard. Potser tindries el mòbil desconnectat.

Queralt: Tens raó, vaig anar a teatre i vaig desconnectar-lo. Després, entre tants correus no el devia veure.

Carles: Ostres! No sabia que fossis capaç de viure sense mòbil.

Joan: I va estar bé l’obra?

Queralt: Un xic confusa, però si, va anar bé. No vas veure el meu post al face, recomanant-la? Vaig penjar unes fotos de l’entrada del teatre moníssimes. Viam si ve la Mònica.

(a la pantalla)WuatsUp Queralt: Estem els de l’assemblea fent unes cerveses, t’hi apuntes?

Carles: Veus, ja t’ho deia que estava enganxada.

Alba: bé, el que dèiem… durant aquestes setmanes realitzem el perapad, pirtepad..,…piratepad, o com es digui. (Sona el mòbil de la Queralt, imatge a les dues pantalles dels seus WatsUp, una per la Queralt i l’altra per la Mònica)

WatsUp Mònica: Tia no vinc, em poso amb el que ha enviat en Joan. Molt guapa, per cert, l’aplicació. (L’altra pantalla mostra l’evolució del text del Piratepad on Mònica està escrivint)

Queralt: Bé, diu la Mònica que no vindrà, que s’ha inspirat i que està fent feina al Piratepad que vas enviar.

Queralt al WatsUp: Doncs fes, que aquí n’estem parlant.

Alba: Dius que funciona com qualsevol editor de textos.

Joan: Si.

Carles: I no fa falta que ens donem d’alta enlloc.

Joan: No, però tampoc hi poseu bestieses. Sempre poden saber la MAC de qui hagi posat un comentari fora de lloc.

Alba: Tranquil, que ja sabem què s’ha d’escriure i què no. (pausa)

Carles: I el dia D, cremarem el Parlament!

Joan: Tio, que no és per fer bromes!

Queralt: Podries dissimular una mica, no? Que estem en una terrassa. A mi no em vinguis amb violències, ha de ser una manifestació pacífica.

Carles: Au, va, per a que descobrissin aquesta pàgina, s’haurien de mirar els milers de trilions de pàgines d’internet. Diuen, que en un dia es genera la informació suficient, com per gravar 168 milions de DVDs. (pausa)

Queralt: Tinc unes ganes de començar a difondre… Quan sabràs lo del dissenyador?

Alba: Ja hem contactat amb la dissenyadora, diu que ha fet uns quants esbossos sobre el lema que li vàrem passar i que me’ls enviarà.

Carles: Perfecte, jo em puc encarregar de fer fotocòpies i de realitzar un mail viral.

Queralt: Viral? Si que te m’has tornat tècnic.

Carles: Dona, d’aquells de segueix la cadena i re-envia’l a tots els teus contactes.

Joan: No t’oblidis de recordar que la gent faci servir la còpia oculta.

Carles: Si tranquil, el correu advertirà sobre les màquines d’spam.

Joan: Jo, a la que estiguin els cartells, obro un esdeveniment al Facebook.

Alba: Com vols enviar l’esdeveniment al Facebook, si encara no sabem ni la data?

Joan: Si, bé, seria un tema a decidir, no? Què us sembla d’aquí 2 mesos…

Alba: Està bé, encara no hi haurà exàmens, ni masses entregues. A la gent li anirà bé.

Carles: Si, maig és una bona data. Podem aprofitar l’1 de maig per difondre-ho boca a boca.

Queralt: Ah, què vols dir que no hi haurà prou amb la difusió virtual i els cartells pels barris?

Carles: Potser si tenim el fullet, abans d’aquesta data, podríem repartir-los i convocar.

Alba: Fins i tot podríem dir-ho a les xerrades que fem.

Queralt: També és veritat, no ens hem d’oblidar de les antigues formes de comunicació. Per la data (la pantalla mostra el calendari que està consultant la Queralt) què us sembla el 15?

Carles: Una manifestació en diumenge?

Queralt: Ferrer i Guàrdia feia les xerrades per a adults en diumenge.

Joan: És un dia en que, crec, que a totes ens va bé. Confirmem-ho?

Queralt: He estat consultant l’agenda de l’Info Usurpa i per aquell dia no hi ha res convocat.

Joan: Bé, li comentaré a la Sònia si vol realitzar algun vídeo. Estaria molt bé que s’originés un meme.

Carles: meme?

Joan: Una idea que fecunda, perdura i que, encara que varii, no en perd l’essència.

Carles: Tal i com estan les coses és fàcil: (melodramàticament) està tot fatal. (normal) Actualment ho diu tothom.

Alba: Segur que la Sònia se’n surt millor que tu cercant idees que enganxin.

Queralt: Fa bons vídeos, ens anirà bé. Per cert i en Xevi què fa?

Joan: Vaig estar parlant amb ell, li vaig comentar lo de l’n-1. Li va encantar. Avui ja teníem 40 usuàries registrades.

Carles: Ho devia penjar al seu Facebook.

Joan: Clar, amb els centenars de seguidors que te.

Alba: Però segur que ell no s’hi va apuntar.

Joan: Oh i tant, el seu usuari és Xevinu.

Queralt: Quin nom més ridícul.

Alba: D’acord, contactaré amb ell per a que s’afegeixi al nostre grup. Haurem de fer més difusió d’aquest núvol col·laboratiu amb entorn social.

Joan: Tranquil·la, ho he fet jo després de penjar el Piratepad.

Queralt: Hauríem de contactar amb gent d’altres ciutats, amb l’n-1 podrem coordinar-nos i passar-nos material. Faré un grup d’internacional i obriré un fil al fòrum obert per a aquells que es vulguin apuntar.

Joan: Perfecte, a la que arribem a casa enviem invitacions de l’n-1 a tots els nostres contactes.

Carles: Als que et fitxen no els hi enviïs.

Joan: Et penses que soc tonto? Però davant d’això no hi podem fer res. La filosofia del projecte és que ho fem tots plegats, que entre totes teixim aquesta xarxa, que tothom pugui aportar. L’n-1 no fa distinció entre usuaris i trolls, així que, si en detectem algun, ja mirarem de d’expulsar-lo d’alguna manera. Hem dissenyat l’n-1 per a que això sigui possible, ara sols ens manquen els usuaris.

Alba: I aquesta beta dius que ja servirà.

Joan: Tranquil·la, l’entorn gràfic no és que estigui massa bé, però les funcions bàsiques funcionen perfectament i si configures el correu, rebràs les actualitzacions del grup per mail.

Alba: Si m’ajudes i m’ho expliques bé, realitzaré un petit manual per a dummies. El penjaré al fòrum general.

Queralt: Ok, em sembla molt bona idea. Ja he penjat el fil d’internacional al fòrum, vaig a comentar-ho per Identi.ca viam què.

@Queraltotal: Fil obert a qui vulgui participar en un bon sarau #lafaremgrossa http://ves.cat/a_m_

Joan: Tens sincronitzat l’Identi.ca amb el Twitter?

Queralt: Faltaria més. Ja saps que ho sincronitzo tot, aquest missatge ha aparegut al Twitter, al meu Face, a Identi.ca i, com és obvi, a la llista de comentaris de l’n-1.

Carles: Què bona que ets Queralt, ja et faré un retweet quan arribi a casa.

Queralt: Guaita, la Mònica que n’ha fet de feina al Piratepad del grup.

Joan: Llegeix, llegeix.

Queralt: Un moment, que no m’hi veig massa… ara “N’estem fartes, estem veient que últimament el nivell de corrupció del país és inaguantable. Estem fartes de Millets i Prenafetes que ens amaguen els diners que nosaltres hem pagat com a bons contribuents.

N’estem fartes de polítics que protegeixen als que més en tenen siguin del bàndol que siguin. La democràcia està de cap a caiguda, tan se val que votem cada quatre anys, els polítics amb diferents rostres acabaran fent el mateix. Volem poder decidir en tot allò que ens afecta, no votar al corrupte que ens manegarà durant quatre anys més.

N’estem fartes, la gent no arriba a final de mes. Amb la crisi, moltes persones han quedat al carrer i diuen que aquesta durarà molts anys més. No ens la creiem aquesta crisi, mentre parlen de crisi, la banca envia els seus beneficis a paradisos fiscals amb el beneplàcit de les institucions polítiques. Crisi en diuen, nosaltres diem que son excuses per aplicar ajustos i fer-nos rebaixar el que els i les nostres besàvies van aconseguir amb tant d’esforç. Potser l’atur encara no ha arribat a les vostres portes, però penseu que també us afecta, aquesta crisi la faran durar fins que calgui per tal de re-estructurar el seu sistema en el seu benefici.

Diuen que és un dels tants cicles del capitalisme, però hem de saber dir prou.
Ja ni ha prou, no som mercaderia en mans de polítics i banquers!
Hem de reaccionar, hem d’alçar la veu i dir prou,
prou d’impunitat econòmica,
prou d’impunitat legislativa,
prou de veure’ns trepitjats pels més forts.

Entre totes podem construir, podem realitzar, podem canviar la tònica del món.
No som mercaderia en mans de polítics i banquers.

Diumenge 15 de Maig, totes a pl.Catalunya!!
Comando Ubuntu, sense tu, jo no sóc.

(aplaudiments)

Joan: Genial, ja tenim el fullet.

Carles: En dos mesos pot millorar.

Alba: Òbviament que pot millorar, per això l’hem penjat. Ja hi afegireu el que faci falta, però a mi em sembla que la Mònica ha estat molt inspirada.

Queralt al Watsup: Moniqueta! Q has fet un text molt guapo!

Mònica al Watsup: Espereu-me que vinc!

Queralt: Diu la Mònica que ara vindrà. Què voleu fer?

Joan: Podríem anar a sopar, hi ha sopador i festeta fins les dues al CSA Antiga Ballesta.

Carles: Qui cuina?

Joan: Els de la cooperativa de consum.

Carles: Mmm, menjar sa i ecològic. M’apunto.

Alba: Llàstima que no facin carn.

Joan: Si però l’Enric fa un seitan boníssim.

Queralt al WatsUp: Mònica anem a sopar a l’Antiga Ballesta, no passis per aquí.

Alba: Qui et diu que les plantes no pateixen quan les talles.

@Queraltotal: de verduretes a l’Antiga Ballesta… i festa fins les 2h, per fi és divendres!

Carles: Tonteries, anem?

Joan: Va som-hi. Espera que difonc el que hem fet.

Queralt: Repiula’m.

@JoanPicapins: RT @Queraltotal: Fil obert a qui vulgui participar en un bon sarau #lafaremgrossa http://ves.cat/a_m_

Carles: Ho veus com us esteu enganxant als mòbils aquests.

@Queraltotal: No piulo tant, oi?

Carles: Va, que no trobarem lloc!
(A l’escenari es fa fosc, queda la pantalla encesa amb el Piratepad, que mica en mica s’enfosqueix fins al fosc total)

* * *

(A casa de la Sònia i en Xevi. A la pantalla de la dreta, surt el Facebook de la Sònia que està mirant el compte d’una amiga. De cop i volta salta el xat)

En Joan Picapins: Sònia, pots parlar?

Sònia: Càsum el Facebook que activa el xat sense consultar.

FaceSofia: Si, digues.

En Joan Picapins: És estrany, vaig obrir un esdeveniment al Facebook per convocar a la manifestació del dia 15 i ha desaparegut.

FaceSofia: Has escrit bé el nom de l’esdeveniment?

En Joan Picapins: Clar, si el vaig crear jo.

FaceSofia: Espera, que jo el vaig veure l’altre dia i m’hi vaig apuntar.

Sònia: Els meus esdeveniments… sopar d’antics estudiants de la UB, Primavera per la Llengua, VIII Jornades d’Educació, …

FaceSofia: No, no el trobo.

En Joan Picapins: Ho veus, no hi és.

FaceSofia: Fem una cerca a St.Google… Tampoc.(pausa) És estrany.

En Joan Picapins: Viam si ens l’han censurat.

FaceSofia: Vols dir?

En Joan Picapins: L’últim cop que hi vaig poder entrar, hi havien més de 4000 persones apuntades.

(entra en Xevi a casa)

Xevi: Hola guapíssima, com va?

FaceSofia: El meu vídeo va fer el seu efecte, eh?

Sònia: Bé, parlant amb en Joan pel xat.

En Joan Picapins: Si, la setmana passada el va veure molta gent.

Xevi: Ostres, tu al Facebook, qui ho diria.

Sònia: Calla, que tenim un petit problema.

FaceSofia: Potser, com que tenia tantes visites, l’han catalogat com Spam. (pausa) També és possible que al “poder” li hagi fet por i que hagin demanat que l’eliminessin.

Xevi: Quin problema?

En Joan Picapins: És possible. Però això no pot quedar aquí.

FaceSofia: Ei, tampoc veig el meu vídeo al YouTube.

Xevi: Hola?

Sònia: Ens han censurat l’esdeveniment i el meu vídeo.

Xevi: Com?

En Joan Picapins: Definitivament han volgut que ningú més ho sabés.

Sònia: Que han esborrat l’esdeveniment i el meu vídeo d’internet. No en queda ni rastre.

Xevi: I ara què?

Sònia (mentre escriu, ho diu en veu alta contestant també en Xevi) FaceSofia: El torno a penjar, ho faré també al Vimeo. El penjo quatre cops i canviaré el nom en cada un, per a que sigui més difícil trobar-lo.

Xevi: T’ajudo?

Sònia: Sí, connectat per la intranet al meu ordinador i penja el meu vídeo com he dit.

En Joan Picapins: Perfecte, quant ho tinguis enllestit m’avises que l’enllaçaré.

FaceSofia: Ara tinc una mica d’ajuda. Podries fer una notícia al Meneame dient que ens han censurat?

(A la pantalla d’en Xevi, es veu com està penjant el vídeo a YouTube i com es connecta al Facebook per poder passar-li els enllaços a la Sònia)

Xevi: L’estic penjant al Youtube, el penjo també a Vimeo?

Sònia: Si, en quant acabi el procés, fes-ho, no sigui que se’t saturi l’ordinador. Passa’m l’enllaç quan ho tinguis.

La Face de’n Xevi: (A FaceSofia se li obre un altre quadre de xat) Aquí el tens. http://www.youtube.com/watch?v=1SAfFFpGF3E

Sònia: Merci guapo, difonem-lo!

(En el mur de’n Xevi apareix un altre quadre de Xat) Albabla: Xevi, li has preguntat a la Sònia lo de l’Streamming?

Xevi: Sònia, em pregunta l’Alba que com ho tens lo de l’streaming.

Sònia: Diga-li que amb el portàtil i la càmara digital ja en tenim prou. Pregunta-li lo de la wifi.

La face de’n Xevi: (a l’Albabla) La Sònia pregunta que com està el tema wifi, que lo altre està tot controlat.

Albabla: Bé, els de wifi.net ens deixaran una antena per a que pugueu retransmetre en directe la mani.

Xevi: Diu que cap problema. Wifi.net s’apunta a la moguda.

Sònia: Perfecte. Acabo d’enllaçar el vídeo en tots els meus comptes.

Xevi: Faig el mateix.

En Joan Picapins: Fet.

FaceSofia: Fet què?

En Joan Picapins: Que ja tenim la notícia del Meneame, un tal Carlos ho ha posat al seu blog i ja ho havia penjat al Meneame. http://www.meneame.net/story/comparte-facebook-no-censuran

Sònia: Em sembla que acaben de generar un altre efecte Streisand.

(Fosc, queden les dues pantalles enceses amb el següent vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=H5w4amBIHj4

Fi del pròleg, la funció encara continua.

Les aventures de la Nona

Nota de premsa

Vídeo promocional amb les imatges del llibre.

Llançament de la novetat editorial «Les aventures de la Nona» Premi Desbordant lletres 2020 de Descontrol Editorial atorgat a Montserrat Puig Garrido.

Pròximament, a llibreries d’arreu dels Països Catalans, arribarà el llibre «Les aventures de la Nona». Aquest és el 8^è llibre de la Col·lecció Desbordant Lletres de Descontrol Editorial.

Seria el segon llibre de Jean Grave que aquesta editorial publica, si no fos perquè la pedagoga Montserrat Puig Garrido, durant el confinament, l’ha actualitzat als nostres dies i l’ha volgut escriure en femení. El llibre de Grave, va ser un dels llibres d’aventures utilitzats en les biblioteques de les escoles racionalistes i ateneus obrers de principis del s.XX, com l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia.

Aquesta novel·la d’aventures va servir d’excusa a les criatures entre el 1901-1906 per cartejar-se entre elles i dir-se què els havia semblat a les unes i a les altres. Després d’això va ser censurada titllant la novel·la com a llibre perillós provinent d’una escola racionalista antireligiosa. El llibre, mostra tant les bondats d’Autonomia, una escola lliure on la canalla aprèn moguda pels seus propis interessos, com l’avarícia, la pobresa i la repressió a les classes socials populars d’Argirocràcia, país governat pel malvat Monadi. En un món on encara avui en dia hi ha cent cinquanta-dos milions d’infants obligats a treballar, segons Unicef, aquest llibre encara és vigent i ple de valors a fomentar, ja que en cent vint anys la societat segueix obeint a un sistema capitalista generador d’injustícies i de desigualtats.

D’aquesta manera, en la versió que acabem de publicar, s’hi han afegit elements del segle XXI, com la contaminació, els cotxes a motor, els telèfons mòbils, el control social videovigilat o internet, situant la trama en la nostra actualitat, on les escoles son inclusives i les famílies diverses. També s’ha procurat eliminar el caràcter masclista del llenguatge, parlant sobre canalla, quitxalla, col·legues, camarades, amistats, colla, banda,.. en comptes de nens, amics o infants en general. Per últim, s’ha canviat el genèric masculí [els], per l’inexistent genèric gramatical [les] quan es refereix al conjunt d’amistats de la Nona. Aquesta reivindicació feminista és potser de les úniques faltes gramaticals del llibre, que ha estat corregit i revisat per tal que es pugui tornar a fer servir en les escoles i instituts d’arreu.

A més, Descontrol ha volgut que Les aventures de la Nona, també estigués ple d’il·lustracions acompanyant el text, igual que en el llibre de Jean Grave. Un equip d’il·lustradores: la Irene, la Júlia i la Núria, han dibuixat la història que s’hi explica, amb un centenar d’imatges amb una breu llegenda en majúscules per tal que la canalla més petita pugui iniciar-se així en la lectura.

Ens complau gratament, poder-vos presentar aquest llibre. D’aquesta manera, Descontrol Editorial es posa a la vostra disposició perquè pugueu entrevistar a l’editorial, l’autora o a les il·lustradores o per a obtenir algun exemplar en promoció. Així mateix, aviat es faran públiques les dates de les presentacions que es faran d’aquest llibre i que si voleu, també ens podeu demanar algun dia, sigui per una presentació presencial o virtual.

Atentament

Descontrol Editorial Barcelona 8 d’abril del 2021

Associació Amigues de les Lletres -Descontrol Editorial

93 422 37 87 / editorial@descontrol.cat / distribucio@descontrol.cat

www.descontrol.cat / @descontrolEd

c/Constitució 19, recinte Can Batlló Bloc 11, Nau 83-90, 08014 Barcelona

de dilluns a divendres de 10 a 14h i de 15h a 20h

La revolta dels esternuts. Oriol Vergés.

Aturada com estic a causa de l’ERTE que ens han fet als que treballem al món dels extraescolars. Vaig llegir aquest llibre de l’Oriol Vergés i vaig riure tant, que vaig decidir gravar-lo per a qui el vulgui escoltar.

El llibre es va fer l’any 1982, però em va resultar tant actual, que no vaig tenir altre remei que difondre’l penjant-lo a archive.org.

Parla d’una pandèmia d’esternuts que assota les poblacions de La Plana. Els tres alcaldes de Viladreta, Vilacentre i Vilaesquerra miraran de solucionar-la, periodistes i superherois els ajudararan amb aquest problema provocat per una multinacional de pebre atomitzat.

Són la introducció i 9 capítols que us faran riure de debò durant unes 3 horetes.

Aneu avançant en el reproductor per a escoltar-los o visiteu la pàgina per a descarregar-vos-els.

Contradiccions

Aquest conte per a adults, el vaig escriure ja fa uns anys per al 5è Recull de Contes Antiautoritaris que intentem publicar cada any amb el Col·lectiu Negres Tempestes. Fa anys estàvem contra el Pla Bolonya que tant mal ha fet a la universitat i contra aquesta crisi sistèmica que encara dura. Com que ens mobilitzàvem, ens encerclaven i ens pegaven els mossos igual que ara, crec que us serà interessant de llegir, viam què us sembla. Tan de bo ho puguem veure a la realitat.

Llibertat d’expressió, policia no!

A qui se li acut canviar-li el torn al Joan, havent llegit pel fòrum que possiblement aquest cap de setmana ens tocaria treballar de valent i fer hores extres. Ja m’he quedat un altre cop sense veure el futbol i crec que el dinar, no se m’ha posat massa bé. Clar, com que els caps ens conviden a copes abans de venir a aquests actes. Ara, toca patir la ressaca. Hauria d’haver acceptat la clenxa que m’han ofert a la furgoneta, l’uniforme no em pesaria tant.

No són funcionaris, són mercenaris!

Teniu raó, tinc un bon sou. Però és una feina, tothom té dret a treballar d’allò que més li plagui, i a mi sempre m’ha agradat que la llei es complís, per alguna cosa està feta no? Existeixen lleis des d’abans dels romans i la cosa ha funcionat sempre, uns que fan les lleis, uns que s’encarreguen de fer-les complir i uns altres que les compleixen a canvi d’uns beneficis socials determinats pels programes electorals. Tot i que els de dalt es preocuparien més a l’hora de canviar les coses si s’haguessin de posar davant la gent que hi està en contra. Jo me n’estic afartant, és la 4a vegada en dos mesos que tenim sortida.

35 anys després i aquí no ha canviat res!

La Magda deu estar sopant a casa. L’he trucat des de l’oficina, abans de marxar. Li he dit que no m’esperés per sopar, que teníem sortida. No és la mateixa des que la van fer fora de la feina. Potser és que es passa el dia a casa. Bé, em va dir que havia anat a entregar currículums, però a tot arreu li havien dit que o bé no feia falta…, o que hi havia una llista d’espera enorme… Fins i tot, em va dir que havia trobat llocs, que havien hagut de fer fora als que estaven fent la seva feina. És que el pati està fatal amb aquesta crisi que diuen. Em deu estar esperant amb el vestit vermell que tant m’agrada?

Ei concentra’t, que no recordes el que deien a l’acadèmia? No s’ha de pensar res. Cara neutra, mirada endavant i a esperar ordres. Se m’havia escapat un somriure.

Resistència!

Buf, però resistència és el que necessito jo per aguantar-me aquí dret. Si posessin un fil musical per la ràdio del casc, em podria distreure. Però aquests criden i jo, no puc pas tancar les orelles. Són incombustibles, ja poden ordenar càrrega i dispersió, que en un mes, els tornes a tenir cridant en una altra manifestació. Que si el Papa, que si la crisi, que si els ERO’s, que si l’ecologia, l’habitatge, els braus, pels dos dies, per Can Vies, per l’educació, per la sanitat, per la jubiliació. De vegades sembla que fins i tot nosaltres estiguem per la manifestació.

Ja tenen raó, que ningú ens representa.

Que la crisi la paguin els rics!

Si la Magda continua igual, no crec que puguem anar de vacances a Hawai aquest estiu tal i com volíem. Viam si en Mas ho arregla, però tal i com ho està fent, que està retirant totes les promeses per les que el vaig votar. I aquesta pintada del terra? “Deixa de ser una peça més d’aquest sistema que ha mort”. Jo sóc una persona, que té una feina de les poques que queden que encara són estables. Si la Magda no treballa, podrem cordar-nos el cinturó. No ens caldrà fer com el xicot que he trobat avui pidolant una moneda a la cua de l’INEM, al costat de la comissaria. Tenen raó, però no tenen el poder.

Li diuen democràcia i no ho és!

Ordenen pressió, no han de passar cap a Portal de l’Àngel. Per què per aquí no? Clar, les botigues acabarien fetes un fàstic amb la ràbia que porten. Al mercat d’intercanvi que varem veure l’altre dia hi havia coses precioses, la Magda va canviar-se una faldilla que ja no es posava per una crepera.

Ostres, aquest no és un dels xavals que corrien l’altre dia per l’oficina? Els recordo entrant al despatx del capità, s’hi van passar una bona estona. Ei, xaval però que fas? Aquest, no només es dedica a cridar. De moment no hi ha ordre de càrrega. I jo aquí com un estaquirot, fins que no ordenin, no puc fer res. Però, els que estan provocant, son els xavals que vaig veure l’altre dia. Tot fa pudor a socarrim. Mira en Millet com se n’ha salvat. No pensis. Però com volen que no pensi si cada cop em sento més a prop d’aquells als que he d’aturar? Cada cop em pesa més l’uniforme, però havia de fer hores extres. Aguanta i fes fora a aquest que està molestant.

Unió, acció, autogestió!

S’han assegut. S’han adonat que hi havia gent que volia que això acabés en ball de bastons. Mira, aquella si que no pot seure, sembla que tingui quasi 80 anys. Li han ofert una cadira de fotògraf. La imatge és prou impactant, són molts. El cap ens havia dit que eren tot joves antisistema, i ara que s’han ajupit, sembla que hi ha molta gent gran. Clar, deu ser per lo de les pensions, a la meva mare li hem de passar 300€ cada mes per a que pugui arribar a final de mes. I ara que diuen que apujaran els impostos. I la Magda sense trobar feina i jo aquí com un estaquirot.

Així, així, ni un pas enrere, contra el capital, acció directa!

<<Preparats per a fer-los aixecar!>>

No, un altre cop arrencacebes, no. Que ja ho deia jo, que no hauria d’haver canviat el torn. Però aquests, tants com són, han preferit seure a intentar arribar a St. Jaume. Doncs són molts. Això de l’autogestió que és? Suposo que no rebre ordres de ningú, sinó decidir entre tots. Jo també seuria, però he d’obeir ordres.

<<Aixequin-los!>>

L’avi Siset em parlava
Ei bèstia, que si l’agafes d’aquesta manera li pots trencar el braç!
de bon matí al portal,
Quin nazi en Jonathan, en aquestes situacions s’aprofita.
mentre el sol esperava
En aquests moments deu estar trempant
i els carros veiem passar.
Després a la dutxa ens ho tornarà a explicar amb pels i senyals.
Siset que no veus l’Estaca
Hauria de començar a aixecar la gent, també.
on estem tots lligats?
Sempre obeint ordres.
Si no podem desfer-nos-en
I en Jonathan, és per flipar.
mai no podrem caminar!
Què hi deu tenir al cap?
Si estirem tots ella caurà
Jo, no puc. No vull.
i molt de temps no pot durar.
Tenen raó.
Segur que tomba, tomba, tomba,
Crec que vaig a seure.
Ben corcada deu ser ja.
No puc fer-ho vestit així.
Si jo l’estiro fort per aquí
Fora la porra,
i tu l’estires fort per allà,
fora els guants!
segur que tomba, tomba, tomba,
A la merda el cinto i la pistola!
i ens podrem alliberar.
Fora el casc!
Però Siset, fa molt temps ja,
L’armilla antibales a la merda!
les mans se’m van escorxant
Els únics que tenim bales som nosaltres.
I quan la força se me’n va
Fora la camisa!
ella és més forta i més gran.
I les botes que pesen tant.
Ben cert sé que està podrida
Com els meus peus per culpa d’aquest calçat.
i és que, Siset, pesa tant
A la merda les proteccions de les cames!
que a cops la força m’oblida,
I els pantalons, per què no, fora amb ells!
torna’m a dir el teu cant.
Sóc un més, com ells. Vull cantar!
Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí
i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.
L’avi Siset ja no diu res,
Ei, però Carles què fots?
mal vent que se’l va emportar,
Què no ho veus que sóc jo?
ell qui sap cap a quin indret
Ahg, la ma no, imbècil.
i jo a sota el portal.
Que estàs al bàndol equivocat!
I, mentre passen els nous vailets,
Pensa una mica, Carles.
estiro el coll per cantar
Què no ho veus que tenen raó?
el darrer cant d’en Siset,
No ho has vist en tantes manifestacions?
el darrer que em va ensenyar.
Que els de dalt estan podrits!
Si estirem tots ella caurà
Que el sistema no funciona!
i molt de temps no pot durar,
Ens han estat sempre enganyant!
segur que tomba, tomba, tomba,
S’han d’inventar noves maneres!
ben corcada deu ser ja.
Escolta’ls! Decidim-ho entre totes!
Si jo l’estiro fort per aquí
i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.

Vull agraïr a Lluís Llach haver compost l'Estaca i haver-me acompanyat des de la infantesa amb les seves cançons.

En Ferran i els super-herois

Un dia de casal d'estiu, abans de dinar un nen de 4 anys que m'havia fet enrabiar a l'haver-me dit una mentida, em va demanar un conte de superherois. Així que, imaginació ajudam, vaig poder inventar-me aquest petit conte basat en "Pere i el llop":

En Ferran i els super-herois

Un bon dia, estaven la Super Dona, l’Home Aranya i el Super Ratpenat esperant al seu refugi que sonés l’alarma que els posaria en acció contra el crim i allò que fes mal al planeta. El cert, és que estaven ben avorrits, feia dies que no passava res des que van atrapar la última persona que havia fet una malifeta.

Passaven les hores i cada cop s’avorrien més. Quan de sobte… “Ni-no, ni-no, ni-no,

ueeeeeeeeeeeeeoooooo!” l’alarma havia començat a sonar.

“Què passa?” va preguntar la Super Dona. “Sembla un nen que crida, el detecto amb el meu super sentit aràcnid” va respondre l’Home Aranya. “El detector d’emergències diu que al c/Sors 24 hi ha algú que crida” va dir en Super Ratpenat. “Anem-hi!” van cridar totes alhora.

La primera en arribar al punt que havia determinat l’alarma va ser la Super Dona

que, volant en línia recta hi arribà en mig minut. L’Home Aranya trigà mig minut més, enfilant-se i llançant i recollint les seves teranyines mentre saltava d’edifici en edifici fins al mateix punt. En Super Ratpenat, com era de dia, decidí agafar el el rat-cotxe i arribà l’últim al lloc on hi havia l’emergència. Però quina va ser la sorpresa dels tres quan veieren que allà no hi havia res, sols un nen petit.

“Què t’has fet mal?” Preguntà l’Home Aranya.

“No, estic bé” respongué amb desànim el nen.

“Com et dius? Has vist algú que hagi fet alguna malifeta?” li preguntà la Super Dona.

“Què has vist algun lladregot, vailet?” digué en Super Ratpenat

“Em dic Ferran i no he vist ningú que fes res” respongué el nen.

“Oh, però al nostre cau l’alarma ens ha indicat que aquí hi havia un malfactor” digué en Super Ratpenat.

“Doncs jo n

o n’he vist cap, he estat aquí assegut des de fa molta estona” va respondre en Ferran.

Així que l’home Aranya una mica molest, perquè havia malgastat teranyines, digué: “Doncs res, ens en tornarem si no ha passat res. Si veus quelcom estrany avisa’ns”

Els nostres superherois van tornar al seu refugi estranyats. Era la primera vegada que l’alarma s’equivocava, així que la van revisar fins que va ser l’hora d’anar a dormir.

Al dia següent, els nostres tres superherois tornaven a estar alerta en el seu amagatall per si algú els necessitava. Tornaven a estar avorrits, doncs l’alarma no sonava. Però, passades unes hores ensopides a l’amagatall, l’alarma tornà a sonar “Ni-no, ni-no, ni-no, ueeeeeeeeeeeeeoooooo!”.

“Correm, correm, algú ens necessita” digué la super dona.

” Ospa, torna a ser al carrer Sors, crec que vindré amb tu Super Dona, que ahir amb el cotxe gairebé no hi arribo.” digué l’Home Ratpenat.

“Vinga som-hi” cridà l’Home Aranya.

L’home Ratpenat s’agafà amb fermesa a l’esquena de la Super Dona i sortiren els dos volant. L’Home Aranya els seguia enfilant-se pels edificis amb la seva Super Teranyina. Arribaren els 3 al mateix moment, al lloc on s’havia emès l’alarma, que era el mateix lloc que el dia anterior. I com el dia abans, el nostre equip de Superherois van trobar al mateix noi assegut i tranquil. Semblava que tampoc hi havia passat res.

“Ostres Ferran, tornes a estar al lloc on l’alarma ens indica que hi ha passat alguna cosa dolenta, que has vist res estrany avui?” Preguntà l’Home Aranya.

“No, com ahir, jo estic aquí tranquil.” Respongué en Ferran.

“Haurem de tornar a revisar millor l’alarma, no pot ser que cada dia ens marqui una emergència falsa” Respongué la Super Dona.

“De veres que no ha passat res aquí Ferran?” Preguntà en Super Ratpenat.

“No, no, jo no he vist res, ni ahir, ni avui.”

“Això de sortir per a res, no m’agrada gens, marxem” espetà l’Home Aranya.

I tots 3 marxaren al seu amagatall secret. Un cop arribaren començaren a cercar l’error de l’alarma. Primer miraren si en el programa informàtic de l’alarma hi havia algun error, no en veieren cap. Després, decidiren desmuntar peça a peça l’alarma per si hi havia algun cargol mal collat o algun mecanisme espatllat, semblava que tot estava correcte. Quan aconseguiren tornar a muntar la màquina, ja era l’hora d’anar a dormir.

“Bé, sembla que no li passa res a l’alarma” digué la Super Dona.

“Ja hem perdut dos dies, revisant l’alarma, espero que demà funcioni perfectament, no m’agrada treballar de mecànic, vull tirar teranyines contra malfactors!” Digué molest l’Home Aranya.

“Va, no t’enfadis tant, qui sap, potser demà sí que hem de sortir per una emergència real. Ara a descansar, que ja toca”. Digué l’Home Rat Penat.

Els tres es desitjaren una bona nit i molts bons somnis i s’anaren a dormir.

Al dia següent, de bon matí, els nostres superherois ja estaven preparats per si tornava a sonar l’alarma al seu amagatall.

I sí, just quan havien acabat d’esmorzar… “Ni-no, ni-no, ni-no, ueeeeeeeeeeeeeoooooo,” l’alarma tornava a sonar.

“Què, on hi ha una emergència?” Preguntà l’Home Ratpenat.

“Guaita, al mateix lloc que ahir i abans d’ahir” Digué la Super Dona.

“No pot ser, deu ser un altre error. Hi anirem i tornarem a veure en Ferran assegut sense que hi hagi passat res.” Pensà en veu alta l’Home Ratpenat.

“Sabeu què, que no hi anirem. No me la crec aquesta alarma!” espetà l’Home Aranya.

“Tens raó, qui s’apunta a una partida de cartes?” Proposà la Super Dona i tots tres, anul·laren aquella alarma i es posaren a jugar.

Una hora més tard, l’alarma tornava a sonar i indicava el mateix lloc que les alarmes que havien sonat durant aquells tres dies.

“Vols dir que no hi hauríem d’anar?” Digué l’home Ratpenat que tenia un mal joc a les mans.

“No crec que hi passi res allà, sempre hi ha en Ferran i no hi passa res, no hi anem que estic a punt de guanyar-vos” Respongué l’Home Aranya, mentre llençava una teranyina per a emmudir l’alarma.

“Però si hi passés alguna cosa… alguna cosa hauríem de fer!” Digué la Super Dona.

“Esperem-nos a que torni a sonar” Respongué l’Home Aranya, mentre tirava la carta que el feia guanyar la partida.

“Clar, tu mentre vagis guanyant… Va, una altra partida viam si aquest cop guanyo jo” digué l’Home Ratpenat mentre tornava a barallar i repartir les cartes.

“Però si torna a sonar l’alarma, hi anem. ” afirmà la Super Dona mentre agafava les cartes que li havien repartit.

Efectivament, al cap d’uns minuts, l’alarma tornava a sonar i indicava el mateix lloc que els dies anteriors, allà on sempre trobaven en Ferran assegut sense que hi hagués passat res.

“Ospa, m’he quedat sense teranyines! La última l’he gastat apagant l’alarma!” Exclamà l’home aranya.

“Va, ja us porto als dos volant, que sinó no hi arribarem mai” respongué la Super Dona i agafant la ma dels seus companys se’ls endugué al C/Sors, allà on havien fet sonar l’alarma falsament durant 3 dies.

Evidentment es trobaren en Ferran, però no estava assegut sinó que estava estès a terra, semblava que l’havien estomacat de valent.

“Ferran, què t’ha passat? T’han pegat?”

“Sí, uns nens de la classe m’han pegat i han marxat per allà” Digué en Ferran, mentre assenyalava cap al final del carrer. De seguida, la Super Dona anà volant cap on indicà en Ferran i tornà amb dos marrecs que ploraven.

“Heu estat vosaltres els que heu pegat en Ferran?” Preguntà inquisitorialment l’Home Ratpenat.

“Si hem estat nosaltres, però és que en Ferran fa dos dies que ens va insultar i ahir ens va pegar” Van explicar els nens, mig plorosos.

En sentir-ho, en Ferran es posà vermell com un tomàquet. “No es cert, jo no us he fet cap mal i m’heu agredit!”

Un dels nens s’aixecà la camisa i mostrà un blau que tenia al costat de la panxa “Ho veieu, està dient mentides! Ahir em va pegar tan fort que m’ha sortit aquest morat aquí al costat”

“Ahhh, ves per on perquè va sonar l’alarma ahir” Va dir l’Home Aranya.

“I dieu que abans d’ahir us va estar insultant?” Va preguntar la Super Dona als dos nois.

“Sí, abans d’ahir estàvem jugant i com que no volíem jugar amb en Ferran ens va insultar amb unes paraules que ara no goso dir.” Va dir l’altre nen.

“Ara, ja sabem perquè va sonar l’alarma abans d’ahir” va remugar l’Home Ratpenat i dirigint-se a en Ferran li digué: “Ferran ens has mentit i això és dels pitjors crims que es poden cometre!”

La Super Dona continuà el que deia l’Home Ratpenat “Abans d’ahir i ahir ens va sonar l’alarma i t’hauríem d’haver agafat a tu com a malfactor, però ens pensarem que havia estat una falsa alarma”.

“I clar, avui, no hem volgut venir fins que l’alarma ha sonat tres vegades. Ens pensàvem que era una altra emergència falsa” Va comentar l’Home Ratpenat.

La Super Dona continuà “Però és que no pot ser, no es poden dir mentides, que després passa que no fem cas a l’alarma i no venim. El que hauríeu de fer és fer les paus i no tornar-vos a barallar mai més.”

“Però és que mai em deixen jugar.” Digué en Ferran.

“És que sempre vols manar i sempre dius mentides, per això no volem jugar amb tu” Digué un dels nens.

“A més, quan t’enfades pegues a la gent i això no pot ser” Digué l’altre amic.

“I avui heu estat vosaltres els que m’heu pegat” Contestà en Ferran.

“Bé, sembla que amb aquesta pallissa d’avui, ja esteu en paus” Comentà l’home ratpenat mentre treia uns mocadors per curar en Ferran. “Si prometeu que us comportareu bé i que en comptes de fer servir els punys i els peus solucionareu els vostres problemes parlant, nosaltres farem veure que ha estat una altra falsa alarma i tornarem al nostre amagatall.”

“Això, feu les paus!, és molt millor tenir amics que enemics i els problemes es solucionen parlant, no pegant” Digué la Super Dona.

“D’acord, farem les paus i no tornarem a barallar-nos” Digueren els tres infants.

“Això sí Ferran, com tornis a dir una mentida, no et farem cas i si realment estàs en perill, com avui, no et podrem venir a ajudar, ja que ens pensarem que tot el que dius és mentida. Ens promets que no mentiràs mai més Ferran?”

“Si ho prometo, mai més cap mentida”, respongué en Ferran.

“D’acord doncs, si tots tres sou amics a partir d’ara, marxem. Però no hi torneu!” Digué l’Home Ratpenat que ja havia assecat la petita ferida que tenia en Ferran.

Els superherois s’agafaren fort i gràcies a la Super Dona sortiren volant d’aquell lloc. Sabien que en Ferran no diria més cap mentida, però a l’Home Aranya se li acudí comentar “I perquè no instal·lem un detector de mentides a l’alarma?” Era una meravellosa idea, que en quan arribessin a l’amagatall, posarien en pràctica. Mai més sortirien en emergències provocades per mentides.