Aquest conte per a adults, el vaig escriure ja fa uns anys per al 5è Recull de Contes Antiautoritaris que intentem publicar cada any amb el Col·lectiu Negres Tempestes. Fa anys estàvem contra el Pla Bolonya que tant mal ha fet a la universitat i contra aquesta crisi sistèmica que encara dura. Com que ens mobilitzàvem, ens encerclaven i ens pegaven els mossos igual que ara, crec que us serà interessant de llegir, viam què us sembla. Tan de bo ho puguem veure a la realitat.
Llibertat d’expressió, policia no!
A qui se li acut canviar-li el torn al Joan, havent llegit pel fòrum que possiblement aquest cap de setmana ens tocaria treballar de valent i fer hores extres. Ja m’he quedat un altre cop sense veure el futbol i crec que el dinar, no se m’ha posat massa bé. Clar, com que els caps ens conviden a copes abans de venir a aquests actes. Ara, toca patir la ressaca. Hauria d’haver acceptat la clenxa que m’han ofert a la furgoneta, l’uniforme no em pesaria tant.
No són funcionaris, són mercenaris!
Teniu raó, tinc un bon sou. Però és una feina, tothom té dret a treballar d’allò que més li plagui, i a mi sempre m’ha agradat que la llei es complís, per alguna cosa està feta no? Existeixen lleis des d’abans dels romans i la cosa ha funcionat sempre, uns que fan les lleis, uns que s’encarreguen de fer-les complir i uns altres que les compleixen a canvi d’uns beneficis socials determinats pels programes electorals. Tot i que els de dalt es preocuparien més a l’hora de canviar les coses si s’haguessin de posar davant la gent que hi està en contra. Jo me n’estic afartant, és la 4a vegada en dos mesos que tenim sortida.
35 anys després i aquí no ha canviat res!
La Magda deu estar sopant a casa. L’he trucat des de l’oficina, abans de marxar. Li he dit que no m’esperés per sopar, que teníem sortida. No és la mateixa des que la van fer fora de la feina. Potser és que es passa el dia a casa. Bé, em va dir que havia anat a entregar currículums, però a tot arreu li havien dit que o bé no feia falta…, o que hi havia una llista d’espera enorme… Fins i tot, em va dir que havia trobat llocs, que havien hagut de fer fora als que estaven fent la seva feina. És que el pati està fatal amb aquesta crisi que diuen. Em deu estar esperant amb el vestit vermell que tant m’agrada?
Ei concentra’t, que no recordes el que deien a l’acadèmia? No s’ha de pensar res. Cara neutra, mirada endavant i a esperar ordres. Se m’havia escapat un somriure.
Resistència!
Buf, però resistència és el que necessito jo per aguantar-me aquí dret. Si posessin un fil musical per la ràdio del casc, em podria distreure. Però aquests criden i jo, no puc pas tancar les orelles. Són incombustibles, ja poden ordenar càrrega i dispersió, que en un mes, els tornes a tenir cridant en una altra manifestació. Que si el Papa, que si la crisi, que si els ERO’s, que si l’ecologia, l’habitatge, els braus, pels dos dies, per Can Vies, per l’educació, per la sanitat, per la jubiliació. De vegades sembla que fins i tot nosaltres estiguem per la manifestació.
Ja tenen raó, que ningú ens representa.
Que la crisi la paguin els rics!
Si la Magda continua igual, no crec que puguem anar de vacances a Hawai aquest estiu tal i com volíem. Viam si en Mas ho arregla, però tal i com ho està fent, que està retirant totes les promeses per les que el vaig votar. I aquesta pintada del terra? “Deixa de ser una peça més d’aquest sistema que ha mort”. Jo sóc una persona, que té una feina de les poques que queden que encara són estables. Si la Magda no treballa, podrem cordar-nos el cinturó. No ens caldrà fer com el xicot que he trobat avui pidolant una moneda a la cua de l’INEM, al costat de la comissaria. Tenen raó, però no tenen el poder.
Li diuen democràcia i no ho és!
Ordenen pressió, no han de passar cap a Portal de l’Àngel. Per què per aquí no? Clar, les botigues acabarien fetes un fàstic amb la ràbia que porten. Al mercat d’intercanvi que varem veure l’altre dia hi havia coses precioses, la Magda va canviar-se una faldilla que ja no es posava per una crepera.
Ostres, aquest no és un dels xavals que corrien l’altre dia per l’oficina? Els recordo entrant al despatx del capità, s’hi van passar una bona estona. Ei, xaval però que fas? Aquest, no només es dedica a cridar. De moment no hi ha ordre de càrrega. I jo aquí com un estaquirot, fins que no ordenin, no puc fer res. Però, els que estan provocant, son els xavals que vaig veure l’altre dia. Tot fa pudor a socarrim. Mira en Millet com se n’ha salvat. No pensis. Però com volen que no pensi si cada cop em sento més a prop d’aquells als que he d’aturar? Cada cop em pesa més l’uniforme, però havia de fer hores extres. Aguanta i fes fora a aquest que està molestant.
Unió, acció, autogestió!
S’han assegut. S’han adonat que hi havia gent que volia que això acabés en ball de bastons. Mira, aquella si que no pot seure, sembla que tingui quasi 80 anys. Li han ofert una cadira de fotògraf. La imatge és prou impactant, són molts. El cap ens havia dit que eren tot joves antisistema, i ara que s’han ajupit, sembla que hi ha molta gent gran. Clar, deu ser per lo de les pensions, a la meva mare li hem de passar 300€ cada mes per a que pugui arribar a final de mes. I ara que diuen que apujaran els impostos. I la Magda sense trobar feina i jo aquí com un estaquirot.
Així, així, ni un pas enrere, contra el capital, acció directa!
<<Preparats per a fer-los aixecar!>>
No, un altre cop arrencacebes, no. Que ja ho deia jo, que no hauria d’haver canviat el torn. Però aquests, tants com són, han preferit seure a intentar arribar a St. Jaume. Doncs són molts. Això de l’autogestió que és? Suposo que no rebre ordres de ningú, sinó decidir entre tots. Jo també seuria, però he d’obeir ordres.
<<Aixequin-los!>>
L’avi Siset em parlava
Ei bèstia, que si l’agafes d’aquesta manera li pots trencar el braç!
de bon matí al portal,
Quin nazi en Jonathan, en aquestes situacions s’aprofita.
mentre el sol esperava
En aquests moments deu estar trempant
i els carros veiem passar.
Després a la dutxa ens ho tornarà a explicar amb pels i senyals.
Siset que no veus l’Estaca
Hauria de començar a aixecar la gent, també.
on estem tots lligats?
Sempre obeint ordres.
Si no podem desfer-nos-en
I en Jonathan, és per flipar.
mai no podrem caminar!
Què hi deu tenir al cap?
Si estirem tots ella caurà
Jo, no puc. No vull.
i molt de temps no pot durar.
Tenen raó.
Segur que tomba, tomba, tomba,
Crec que vaig a seure.
Ben corcada deu ser ja.
No puc fer-ho vestit així.
Si jo l’estiro fort per aquí
Fora la porra,
i tu l’estires fort per allà,
fora els guants!
segur que tomba, tomba, tomba,
A la merda el cinto i la pistola!
i ens podrem alliberar.
Fora el casc!
Però Siset, fa molt temps ja,
L’armilla antibales a la merda!
les mans se’m van escorxant
Els únics que tenim bales som nosaltres.
I quan la força se me’n va
Fora la camisa!
ella és més forta i més gran.
I les botes que pesen tant.
Ben cert sé que està podrida
Com els meus peus per culpa d’aquest calçat.
i és que, Siset, pesa tant
A la merda les proteccions de les cames!
que a cops la força m’oblida,
I els pantalons, per què no, fora amb ells!
torna’m a dir el teu cant.
Sóc un més, com ells. Vull cantar!
Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí
i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.
L’avi Siset ja no diu res,
Ei, però Carles què fots?
mal vent que se’l va emportar,
Què no ho veus que sóc jo?
ell qui sap cap a quin indret
Ahg, la ma no, imbècil.
i jo a sota el portal.
Que estàs al bàndol equivocat!
I, mentre passen els nous vailets,
Pensa una mica, Carles.
estiro el coll per cantar
Què no ho veus que tenen raó?
el darrer cant d’en Siset,
No ho has vist en tantes manifestacions?
el darrer que em va ensenyar.
Que els de dalt estan podrits!
Si estirem tots ella caurà
Que el sistema no funciona!
i molt de temps no pot durar,
Ens han estat sempre enganyant!
segur que tomba, tomba, tomba,
S’han d’inventar noves maneres!
ben corcada deu ser ja.
Escolta’ls! Decidim-ho entre totes!
Si jo l’estiro fort per aquí
i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.
Vull agraïr a Lluís Llach haver compost l'Estaca i haver-me acompanyat des de la infantesa amb les seves cançons.