«Fomentant l’auto-indagació. S’ha d’evitar la justificació i deixar de pensar que la causa dels nostres problemes està a fora. No hem de caure en la trampa de la culpabilitat».
Les emocions bàsiques són viscerals, són impulsos biològics que ens condueixen a realitzar determinades accions. Amb les emocions interpretem el que ens envolta i ens ajuden a adaptar-nos. Com diria Ortega i Gasset «jo sóc jo i les meves circumstàncies». Unes circumstàncies que fan que mostrem les nostres energies i capacitats. Unes circumstàncies que podem viure des del victimisme o des de l’educació emocional. Reflexionant sobre el que ens passa, tenint present que qui provoca el nostre estat emocional som nosaltres mateixes, ningú en té la culpa i per tant, ens hem de saber perdonar per canviar el nostre estat d’ànim. Tota experiència, tant positiva com negativa, ens fa créixer, ens mou canviant les nostres creences i valors. Com en una espiral creixent, les experiències viscudes i sentides i els nostres valors canvien les nostres creences, fent que veiem la realitat d’una altra manera i per tant, experimentem i valorem les coses de forma diferent. Si una persona es compromet amb ella mateixa a canviar, tot el que estarà al seu voltant també canviarà.
El cos parla el que la ment calla. Si reprimim les emocions les somatitzarem. Tenir bona salut emocional implica sentir-se bé, comprendre i estar d’acord amb les emocions que ens mouen. D’aquesta manera una podrà desenvolupar les seves capacitats i afrontar l’estrès del dia a dia sense enfonsar-se. Així mateix, algú amb una bona salut emocional mantindrà unes relacions satisfactòries i podrà treballar de manera eficient. D’aquesta manera, algú amb bona salut emocional es mostra coherent amb el que sent, viu com vol viure, sense jutjar ni parlar dels demès, comprenent als demès doncs a una mateixa, ja s’ha comprès. Sabent que una és la mestressa de la seva pròpia vida, que el que ens altera no està en la resta de les persones, sinó en una mateixa doncs, qui ens rodeja ens complementa, afectant-nos sense cap culpa.
No existeix la separació entre conscient i inconscient, entre positiu i negatiu. Simplement no ens hem d’obligar a fer el que no volem fer, rendint-nos a la vida, fluint.
Ens podem conèixer molt bé. Podem aprendre a racionalitzar les nostres emocions i a controlar-les. Però, sovint se’m segresta l’amígdala, m’omplo de ràbia i ansietat perquè el que està fora de mi no ho puc controlar. No puc controlar qui em contracta precàriament, no puc controlar l’amo del meu pis que m’apuja el lloguer, no puc controlar el preu del menjar al supermercat, no puc controlar les guerres, no puc controlar el desequilibri ecològic que ens està portant a l’escalfament global. Res d’això, i molt més, està fora del meu control i també m’afecta. Be, ens afecta a la majoria. Però sembla que hi ha gent a qui ni li importi que tot se’n vagi a norris o que la majoria de la població no tinguem la possibilitat de poder viure amb una mica de tranquil·litat.
Com diu en Francisco Rábano en aquest Reel, no s’ataquen les causes polítiques que ens causen ansietat (el desequilibri a tots nivells provocat per la societat capitalista), sinó que se’ns ofereixen solucions individuals per amainar la nostra ràbia i desesperança.
Contra la precarietat: antidepressius, mindfulness i estoïcisme com a receptes. Però les receptes polítiques de treball estable, sou digne i la possibilitat d’un projecte de vida futur – que són les que tracten l’origen i no el símptoma- aquestes no les estan receptant. Mentrestant se’ns acostuma a aquests falsos consols, se’ns convenç que la responsabilitat només recau en cada una de nosaltres. Culpables de la nostra pròpia precarietat. Però això és simple i planament mentida.
Fa molts anys, durant el canvi de segle vaig aconseguir, pel meu físic, entrar en una gran companyia de teatre: Els Joglars. Durant 5 mesos vam crear aquesta obra que va voltar durant tres temporades per tot el món fent més de 300 representacions. Si la voleu mirar, aquí us la deixo.
Tampoc ho vaig fer tant malament, doncs tothom, fins i tot el Rey de España, es preguntava com un nen podia estar de gira. Jo tenia 20 anys.
Que m’he cansat del que feia. Per al curs que ve, en teoria tinc plaça assegurada en l’empresa del menjador i m’han de subrogar la coordinació dels extraescolars de tarda en l’escola on he treballat fins ara, des de fa 8 anys. Però, treballar per a dues empreses diferents de 12:30 a 6 de la tarda, però cotitzant tan sols 4h al dia, sense extres ni pagues extres, segons un conveni caducat des del 2016, al final crema.
La Generalitat es pensa que les monitores de menjador som superwomans i supermans que podem amb tota la diversitat d’una classe. Aquest curs al menjador m’encarregava de 18 infants de 4rt, per un sou que no arriba als 10€ nets l’hora (i això que les pagues extres i les vacances hi estan prorratejades). Sí, la mateixa Generalitat i el departament d’Educació es salta el conveni de lleure per la torera. Per no parlar de les empreses d’extraescolars que sols es dediquen a cobrar quotes a les famílies sense preocupar-se del que passa per les tardes a les escoles. El cert és que el sou que em queda no m’arriba ni per a pagar-me la psicòloga que necessito per aguantar tanta precarietat i diversitat en una escola d’alta complexitat.
Ho feia de bona fe, m’inventava jocs, contes, cançons, pensava com solucionar problemes que em sorgien en el meu dia a dia, reciclava materials per a manualitats en hores extres sense cobrar. Com també, sense cobrar he netejat l’AFA o he destruït el paperam que es genera per seguir la LPD. I ara, m’he cansat. Ja n’hi ha prou! Que ho facin monitores sense ànima, sense ganes d’educar, que castiguin i no acompanyin la canalla que explota. Monitores que o viuen amb els seus papàs o es veuen obligades a tenir dues feines més per a sobreviure. Jo ja me n’he cansat.
L’empresa del menjador, aquest mes de juny, ni m’ha pagat el mes sencer, ni un petit finiquito per passar l’estiu. Aquesta empresa, amb l’excusa de canviar-nos a un contracte fixe-discontinu ens va fer fora per nadal i ens va tornar a contractar en tornar després de reis. Ni tan sols ens han pagat les hores destinades a les formacions obligatòries en riscos laborals. Una formació a l’abril, a meitat de curs i molt esqüeta, consistent en un pdf de dues pàgines molt pertinents sobre els riscos de treballar en un menjador i un pati escolar. I, no sé per què, però a una setmana d’acabar el curs ens van enviar un correu dient que l’havíem de tornar a fer. Ens van adreçar a una web amb contingut d’unes 100 pàgines on t’hi havies d’estar connectada 1,5h. També vam haver de respondre un qüestionari que de 10 preguntes, 5 no tenien res a veure amb el que passa als menjadors escolars. Sense comptar amb les faltes en el redactat del contingut o la mala formulació de les preguntes. Com per exemple:
Las escaleras deberán traspasar al menos 30 cm por encima del piso de trabajo al que dan paso.
Seleccione una:
Verdadero
Falso
Des de quan hem de fer servir escales manuals en els menjadors escolars? Voleu dir que no es refereix a que les escales han d’estar com a mínim en una obertura de 30º per a que no se’t caigui al damunt si la poses al costat d’una paret? Absurd no, el següent, perquè eren 100 pàgines com l’exemple que us he posat.
La d’extraescolars, amb la que sí que vam fer una formació de riscos online, a principi de curs i pertinent a les tasques que fem mitjançant videoconferència. Però aquesta empresa encara m’ha de pagar el mes de juny, tot i que ja estic donada de baixa a la seguretat social. A més, aquesta empresa d’extraescolars, com que ja no la renoven a l’escola, ni m’han dit res per signar la finalització del contracte i cobrar el finiquito que em correspon. Sé del cert, que no és culpa meva que l’AFA ja no vulgui a aquesta empresa d’extraescolars i em correspon la compensació que cada mes s’han anat quedant de la meva nòmina. Però ni cas, sols el missatge del SEPE conforme que ja no estic treballant.
Sé que al SOC, quan hi vagi a demanar l’atur, se’n riuran de mi preguntant-me que per què no treballava més. Doncs perquè feia hores extra sense cobrar pensant en què podríem fer per la tarda o contestant missatges de l’empresa o de familiars dient-me que aquell dia vindrien abans a cercar les seves criatures. O perquè estava trucant al banc per a que em retiressin les comissions que m’han cobrat per no arribar amb dues feines a un salari mínim. O perquè estava a la consulta de la psicòloga o al metge per curar-me de l’estrès que provoca aquesta precarietat.
Estic molt decebuda, com si hagués perdut vuit anys de la meva vida. No amb les famílies amb les que he tractat, tampoc amb la gent del claustre o amb les heroïnes de les escoles que encara estan en pitjor situació laboral que les monitores, com són el personal de neteja. Encara menys amb la canalla amb la que m’ho he passat molt bé, a pesar de les mediacions i malabars que he hagut de fer per educar-les en el lleure, en el dia a dia com a persones socials. Estic decebuda per com funciona aquesta maleïda societat.
Espectacle confinat per a la celebració del 23 aniversari del CSA Can Vies el maig del 2020. Com podeu comprovar, l’aniversari de Can Vies es va celebrar malgrat el confinament, realitzant totes les activitats de forma virtual. D’aquesta manera avui en dia, també podem gaudir del que vàrem fer durant el confinament per Covid-19.
Ja veieu que a casa no hi tinc massa espai. Però un llit de matrimoni, pot ser perfecte com a escenari, simulant amb mímica una nau espacial plena d’humor i música.
L’editorial Descontrol i jo mateixa hem alliberat la novel·la que vaig re-escriure durant la pandèmia i que va guanyar el Premi Descontrol 2020. Per fi tothom qui vulgui i tingui internet se la podrà llegir, imprimir, pintar, subratllar, comentar o tot el que vulgueu fer amb un llibre digital.
Aquí la teniu, gràcies als servidors d’Archive.org
Espero i agraeixo els vostres comentaris.
Si en voleu una presentació, tan sols heu de comentar-m’ho.
“Les aventures de la Nona”, és un llibre d’aventures re-escrit per mi durant la pandèmia i editat per Descontrol Editorial. Com que d’una novel·la d’aventures no se’n pot explicar massa, doncs l’spoiler seria tan bèstia que no faria falta llegir el llibre, la Txetake s’ofereix a jugar a les pel·lícules amb el públic per tal que esbrinin els temes principals dels que tracta la novel·la. D’aquesta manera, mitjançant la música, el gest i el clown, la Txetake jugarà amb el públic per explicar una mica de què va aquest llibre.
Aquesta novel·la en la seva versió original es va fer servir a les escoles racionalistes obertes arreu per Francesc Ferrer i Guàrdia i Clemence Jacquinnette, com l’Escola Moderna del c/Bailen a Barcelona. Na Montserrat Puig Garrido, sols l’ha adaptat a l’actualitat, feminitzant tant al personatge principal com el llenguatge. El llibre, igual que l’original de l’Escola Moderna, conté un centenar d’il·lustracions (realitzades per la Irene, la Júlia i la Núria) per a que les criatures que encara no saben llegir puguin saber de què va aquesta aventura.
Requisits tècnics
Punt de llum
Altaveus amb connexió jack
Escenari o espai d’actuació de 3*5m. aproximadament
Què pot passar si una pallassa es troba un escenari plè d’instruments musicals de tot tipus? I si a més hi ha un micròfon i una pedalera per a fer loops? Que s’obre un món de sons i sorolls que mitjançant el joc clown, pot esdevenir el millor concert improvisat de la història.
En base a la improvisació, escoltarem, ballarem i riurem amb els diferents personatges musicals de l’escenari i amb la Txetake que els farà sonar per oferir al públic una molt bona estona.
Aquest espectacle també és adaptable a altres espectacles. D’aquesta manera pot servir com a fil conductor d’un cabaret amb d’altres artistes on la Txetake farà de mestra de cerimònies o per a acompanyar números de circ amb música.
Requisits tècnics.
Punt de llum
Altaveus amb connexió jack
Escenari o espai d’actuació de 3*5m. aproximadament
Vet aquí que una vegada, quan els països encara tenien reis, reines i princeses i existien els dracs, hi havia un cavaller que tenia molta por. Tenia tanta por, que quan algú li deia que havia d’anar a salvar alguna població d’algú que els volia fer mal, el cavaller s’inventava mil i una excuses per no sortir dels llençols del seu llit.
El cert, és que el cavaller tan sols s’havia atrevit a lluitar contra aquelles bèsties o malfactors que eren més petits que ell. D’aquesta manera el cavaller, temps enrere, havia acabat amb el follet maligne que esmicolava les fruites del camp, havia fet fora els cucs que es cruspien el gra del castell i havia engarjolat als ratolins que es menjaven el pa del poble. Però tots eren enemics més petits que el cavaller, mai s’havia hagut d’enfrontar amb un gegant, un geni o un immens drac. Tenia por dels enemics que eren més grans que ell i per això quan li deien que havia de sortir del castell a lluitar per més cavaller que fos, s’inventava excuses per no haver-hi d’anar.
Un dia, li van dir que hi havia un immens drac atemorint la població del regne. Però el cavaller, en sentir que havia de lluitar contra una bèstia tan gran, es tapà el cap amb els llençols i digué que li feia molt mal el queixal, l’esquena i el dit petit del peu esquerre i que per això no podia anar a matar aquell perillós drac. La princesa insistí dient que no podia ser un cavaller si tenia tanta por.
– No, jo no tinc por. – va mentir el cavaller – És que avui no em trobo bé. Si demà encara hi és, ja hi aniré a lluitar contra ell.
La princesa es va empipar amb aquella resposta i va decidir anar ella a foragitar a aquell drac ferotge. Així que va sortir del castell, va pujar al seu cavall i es dirigí cap al camp on estava el drac.
Era un drac gegantí de color verd, amb una doble cresta de punxes a l’esquena i unes ales molt grans. El drac tenia un rostre que semblava ferotge i del seu nas sortia fum, del foc de ràbia que tenia a l’estómac i que de tant en tant feia sortir per la boca. La princesa en veure’l es va espantar una mica, però com que sabia que el cavaller no la podria ajudar, respirà profundament per agafar valor i enfrontar-s’hi. Si més no, per parlar amb aquell drac per tal que marxés del seu reialme i deixés de cremar els camps.
– Ei, drac- Va dir la princesa – aquí baix, escolta’m que t’estic parlant.
El drac mirà cap a aquella veueta que li parlava des de dalt del seu cavall. Amb prou feines eren tan grans com la seva urpa.
– Uuum, qui em demana? – va respondre el drac.
– Sóc la princesa d’aquest reialme i t’he vingut a demanar que deixis de cremar-nos els camps i marxis del nostre país.
– Ai, perdona, és cert que se m’ha escapat un esternut i sense voler he cremat un parell de camps d’oliveres. No tornarà a passar. Però és que ja m’han fet fora de tots els països coneguts i no sé on anar.
La princesa, en veure que aquell drac gegant, li demanava disculpes per haver-li cremat els camps, s’estranyà.
– Com és que em demanes disculpes, creia que em raptaries i que el cavaller m’hauria de venir a rescatar. – Ella tenia pensat matar-lo si la raptava, ja que sabia que el cavaller no faria res per ella, perquè era un poruc amb aquelles bèsties més grans que ell.
– Jo raptar-te? Noooo. Jo sols busco verdures i les rosteixo amb el meu foc per menjar. Les princeses em feu venir mal de cap quan us agafo per jugar.
– Ah, i no vols menjar-me? – Va contestar la princesa.
– No pas, jo sóc vegà i no menjo res que sigui d’origen animal, i en cap cas menjo persones. Si faig aquesta cara ferotge, és perquè els humans sempre m’han volgut matar i per això prefereixo espantar-les amb el meu rostre i el foc que em surt dels queixals.
– A doncs, no ets pas dolent?
– No, no he volgut mai fer mal a ningú. Però no pensis que faré bona cara a aquells que em volen fer mal.
Quina novetat acabava de sentir la princesa, els dracs feien cara ferotge per fer por i que no els fessin mal, però realment eren bons i sols volien poder menjar. Aquell drac, havia canviat la cara en quant es van posar a parlar i el seu rostre semblava d’una profunda amabilitat.
– Ah, doncs tinc una idea! – va dir la princesa – Aquest vespre organitzaré una festa al castell, hi estàs convidat.
– Jo en una festa? – Digué el drac amb una cara de gran felicitat. – Gràcies, princesa! Ens veiem aquest vespre.
La princesa va córrer amb el seu cavall cap al castell, havia d’organitzar una gran festa per a aquella tarda. Va ordenar que fessin un pica-pica amb les millors verdures del regne. També digué als seus patges que anunciessin pel poble la festassa que es realitzaria aquella tarda i que duraria fins a l’endemà. El motiu de la celebració era un convidat molt especial que s’havia de presentar a tota la població. Es faria al pati del castell i tothom hi estava convidat.
Quan va arribar la tarda, tota la població es va dirigir cap al castell. També el cavaller poruc, que en sentir la paraula festa va oblidar tots els mals que havia fet servir d’excusa per no sortir del llit. Quan tothom estava al castell, una gran ombra enfosquí el pati. El drac va arribar volant i lentament va aterrar en un racó al costat de la muralla. Tothom, menys la princesa, va fer un crit d’espant. El cavaller poruc tragué la seva espasa, i tremolant s’apropà al drac.
– Ei drac, marxa d’aquí o et mataré! – Va cridar ensenyant l’espasa però amb veu tremolosa de la por que tenia.
– Grrrrrrrr – Va fer el drac posant la més ferotge de les seves cares.
El cavaller, tot i que gairebé s’havia cagat als pantalons de la por que estava passant insistí.
– Mira aquesta espasa, si no marxes te la clavaré al cor!
En sentir aquesta amenaça, el drac va fer un petit esternut que cremà les plomes del casc del cavaller. Tota la concurrència a la festa va córrer a amagar-se dins del castell, deixant al drac i al cavaller sols al pati del castell.
La princesa, en sentir tant rebombori sortí al pati i es posà enmig dels dos.
– Ei, què passa? No m’havies dit que no faries mal a ningú? – Va preguntar-li al drac.
– Sí, però és que aquest cavaller em vol matar.
– Aquest cavaller? Què no veus que està tremolant de por?
– Jo no tinc por! Mataré aquest drac! – Va replicar el soldat intentant amagar la cara d’espant.
– Doncs et rostiré amb el meu alè i després et menjaré! – Va contestar-li el drac, a qui realment la carn de qualsevol mena li feia repugnància i només de pensar en menjar-se al cavaller li provocava arcades de fastig.
El cert és que tant l’un com l’altre es tenien por i per això actuaven violentament l’un contra l’altre, intentant amagar el temor que es tenien mútuament.
– Prou! – Va cridar la princesa – Ni tu mataràs el drac, ni tu rostiràs al cavaller! –
La princesa es va calmar una mica i va continuar parlant.
– Mira cavaller, et presento al drac. Mira drac, et presento al cavaller. No heu de tenir-vos por, primera perquè tots dos sou amics meus i segona perquè cap dels dos és capaç de fer mal a l’altre. Tu cavaller perquè ets un poruc i sols ets capaç d’atacar aquelles coses que són més petites que tu. I tu drac perquè sols poses cara de monstre perquè la gent es pensi que ets molt ferotge i d’aquesta manera no et facin mal. Però tu i jo sabem que realment no vols atacar a ningú. Ja podeu fer les paus!
Haver fet enfadar la princesa, va fer que tant el drac, com el cavaller se sentissin avergonyits dels seus sentiments violents i abaixessin el cap penedint-se de les seves males intencions.
– Perdona drac, no tornaré a atacar-te mai més. – Va dir el cavaller.
– No, perdona’m tu, que com que he entrat volant i per sorpresa t’he espantat a tu i a tothom que estava a la festa. – Va contestar el drac.
– Ai, perdoneu-me tots dos, que potser això ha estat culpa meva. – Va respondre la princesa. Ella, amb un gest, va fer sortir al pati a totes les convidades a la festa que s’havien amagat. I continuà:
– Bona tarda a totes! Us presento al nou membre del nostre regne. És en Drac, no li tingueu por perquè no menja res que tingui un cor dins seu bategant. Ha fugit de moltes contrades cercant algun lloc on ningú li tingui por i jo li he promès que en aquest país ningú el ferirà.
El drac va somriure mirant tota la gent que havia assistit al castell. Molt a poc a poc, mogué una de les seves ales per a abraçar al cavaller que també estava somrient i ja no tremolava. El cavaller també va abraçar el que podia d’aquell drac gegantí. Després, el drac, agafant al cavaller amb l’ala, el posà sobre el seu cap i el va fer baixar pel seu llom, entre les punxes de la seva cresta, com si fos un tobogan. El cavaller en ser a baix va fer una gran riallada, aplaudida i victorejada per les persones convidades a la festa.
La princesa tornà a parlar.
– Benvingut drac, aquesta festa és en honor teu. Gaudiu-la!
I les convidades van passar la tarda i la nit, menjant, ballant i baixant per la cresta del drac com si fos un tobogan.
