Gairebé tots els meus espectacles recollits en un petit dossier amb fitxa tècnica al final.
Dic gairebé, perquè se’m pot plantejar qualsevol altre espectacle i amb una mica de temps (un o dos mesos) doncs us puc fer un xou a mida. Explicar contes, fer de mim en una festa, esdeveniments especials com cagar el tió o celebrar el 8 de març amb cançons especials per l’ocasió, són coses que he fet i que me les podeu demanar. Això sí, amb temps per poder-ho pensar i assajar.
Aquest és el treball final de l’assignatura Història de l’Educació Contemporània que vaig fer amb el Dr.Conrad Vilanou a la facultat de Pedagogia a la UB, l’any 2009.
Es tracta d’un resum de tota l’assignatura. En Conrad ens va demanar un text d’unes sis pàgines, titulat Passat, present i futur. Jo li vaig presentar aquest text, amb immillorable resultat, així que crec que pot ser del vostre interès.
Molts anys han passat des d’aquell “Cogito Ergo Sum” penso doncs existeixo, que digué Descartes cap al 1637. En aquell moment l’educació a Europa, estava basada en la tradició catòlica, tot i que feia no gaire més de 100 anys, que s’havia separat amb la protestant, que migrà cap a Anglaterra. I no era una educació per a tothom, sinó per a aquells que estaven predestinats a restar a la cort. Una educació enfocada per al que en un futur, haurien de realitzar els seus estudiants, governar.
Tot i això encara restaven ànimes caritatives i humils, interessades en el progrés de la humanitat, que sense ni tan sols voler-se anomenar, procuraven retornar als orígens, al “coneix-te tu mateix”, al cercar dins d’ells mateixos la divinitat com hauria dit Agustí d’Hipona. Aquests promulgaven l’educació per a esdevenir honestos amb ells mateixos i amb la resta de la humanitat. Ningú no els va fer cas. En canvi, possiblement i gràcies a Descartes, l’educació rebé un tomb cap a la pràctica i el descobriment. S’emfatitzà el quadrívium basat en l’aritmètica, l’astronomia, la geometria i la música. El món progressà. Els científics escrivien els seus descobriments en la seva llengua vernacle, propiciant que tothom, qui sapigués llegir, pogués entendre el que s’escrivia. També aparegueren nous gèneres musicals, com l’òpera i s’inventà el piano-forte, passant de la música barroca al classicisme. Fins i tot es recollí tot el saber que s’havia produït fins aleshores en les enciclopèdies.
Però no només afectà al saber el fet de dubtar. La burgesia, gent que tenia el seu propi comerç o el seu propi ofici, sobretot els que tenien els secrets de construir catedrals, es constituïren en lògies maçòniques. El seu objectiu, construir una nova societat basada en una societat de dret que malauradament, encara no s’ha aconseguit. Però si més no, la raó, l’ordre social i el progrés científic i tècnic eren les bases per a criticar els usos i els costums de la societat i d’aquesta manera millorar-la. Ja no era Déu qui educava els que havien estat escollits, sinó que era tota la humanitat qui s’havia d’educar. I amb aquesta idea de progrés s’anaven declarant els països en guerra i s’anava envaint el nord d’Amèrica.
D’aquesta manera, a Anglaterra primer i a França després per escampar-se per tot Europa, les monarquies totalitàries serien derrocades i substituïdes per parlaments que ostentarien el poder. Els membres dels diferents estats establirien un pacte social, o altrament dit constitució, i aquesta havia d’ésser respectada. Seria l’inici de la democràcia que tenim actualment, i seria el detonant de l’educació per a tothom i de la producció tant de coneixement com de tecnologia per a aquests estats.
Rousseau, el teòric d’aquest contracte social francès, nodrint-se de les idees de l’anglès Locke, també volgué dir la seva respecte a l’educació. Escrigué “Emili”, on plantejava que els nens havien d’educar-se en la natura, per la pròpia inèrcia i sentiments de l’infant, fent desenvolupar la bondat que per naturalesa tenien. Anys més tard i a Suïssa Fröebel i Pestalozzi farien realitat aquesta educació ideal. Pestalozzi amb els seus nens abandonats, efectuaria un naturalisme cristià, on s’educaria intel·lectualment de forma intuïtiva, manualment per a que després poguessin treballar i moralment en base a la fraternitat universal. Després de l’escola elemental els nanos de Pestalozzi anirien a l’escola del treball on efectuarien educació física que els ajudaria a treballar quan fóssin grans. Fröebel, estudiant de Pestalozzi, després de llegir Shiller i adoptar la concepció lúdica de l’ésser humà, inventà un reguitzell de jocs i joguines didàctiques per al desenvolupament dels seus estudiants. L’educació era un art i com les mares transmetia valors, religió, caràcter, religiositat i amor per tal de conciliar l’home amb la natura. Fundà els Kindergarden per a que els més petits comencessin a desenvolupar-se naturalment. També a Anglaterra, es canviaria la forma d’ensenyar als infants. Mentre a les escoles burgeses s’educava per a esdevenir homes gentils, futurs comerciants i propietaris, a les Public Schools acostumaven de petits a suportar la submissió. Els estudiants grans s’encarregaven dels petits a base de novatades. Thomas Arnold, entrà a treballar a l’escola de Rugbi i volgué canviar aquesta costum introduint l’esport a l’escola per a que els nens es desfoguessin. Mitjançant l’esport es passà del fagging al fair play, que si més no, cansava més als estudiants.
Però com he dit abans, les guerres es succeïen. Un bon senyor, anomenat Immanuel Kant, que pensava que la tecnologia i la ciència acabaria amb les guerres, pensà que la societat havia estat educada, havia estat culturitzada, però encara no havia estat moralitzada. Mentre tots les creients buscaven l’existència de Deu dins la naturalesa, ell preconitzava que la moral s’havia de descobrir mitjançant el deure d’estar bé amb els demès. No feia falta demostrar l’existència de Deu, però si viure conforme el que Ell havia manat. “Atreveix-te a pensar” deia, proposant l’autonomia dels individus. Què son els fenòmens que es perceben a la Terra? Pensa-ho, que en pots saber? Que has de fer? Que en pots esperar? I era la Raó qui ajudaria a respondre aquestes preguntes.
Tampoc ningú li féu cas, l’any següent a França el poble prengué la fortalesa de la Bastilla i derrocaren la monarquia establint l’assemblea burgesa al parlament com a poder de l’estat. A les fàbriques angleses els burgesos feien treballar a homes, dones i nens en les fàbriques durant tot el dia i aquests respongueren destorçant les màquines que els esclavitzaven. La revolta durà poc, fins que executaren 18 ludistes l’any 1813. Al 1835 Karl Marx, escriuria el manifest comunista per a que els proletaris derroquessin el poder col·lectivitzant la pròpia producció. En la Primera Internacional, al 1864, posaria en comú aquesta idea. Tothom li féu cas, excepte Mihaíl Bakunin que preconitzava que la revolució cap a un món on tothom fos igual, vindria donat gràcies a l’educació en la llibertat i responsabilitat de/amb la pròpia humanitat. Bakunin fou expulsat de l’Assemblea, per allò que acabava de dir. La humanitat s’havia educat en la violència des de feia segles i era quasi impossible canviar-ho. L’1 de Maig del 1886, 200.000 treballadors americans, iniciarien una vaga per tal d’aconseguir les 8 hores de jornada laboral. 3 dies després en una concentració la policia dispararia contra els manifestants ocasionant 6 morts, el dia 4 es tornà a sortir al carrer i la policia tornà a disparar. Diversos periodistes s’involucraren per ajudar aquests obrers, però foren empresonats i condemnats a la forca. Tot i això, s’aconseguí reduir la jornada laboral.
L’educació arribava cada cop a més gent, per a després poder-los inserir en el sistema productiu capitalista. El 1888, Friederich Nietzsche, proclamà en “Així parlà Zaratrusta” que Déu havia mort. Tenia raó, la humanitat s’havia estat matant durant els últims segles contra el poder monàrquic per voluntat divina, suplantant-lo pel poder “democràtic” dels que tenien més diners i aquest poder econòmic, immers en una crisi al 1873, volgué envair Àfrica per a enriquir-se més encara. Ja no era Deu, ni la moral cristiana qui regia les vides europees i americanes, era el liberalisme, l’afany d’acumular diners. Estava cansat del bé i del mal que havien regit la Terra. Qui havia de governar era el propi home. Tot i això la ciència progressava de forma exponencial. A Amèrica, Edison inventà la bombeta i el gramòfon, Alexander Graham Bell el telèfon i Nikola Tesla inventà el primer generador hidroelèctric. A París, els germans Lumiere oferien als seus convidats les primeres pel·lícules filmades “La sortida de la fàbrica”, “L’arribada del tren a l’estació” i “El regador regat”. Noves maneres de viure i de passar el temps s’oferien a la humanitat. Els periodistes s’encarregarien de difondre-ho arreu del planeta.. Per a Nietzsche la cultura per a tothom reduïa la pròpia cultura. L’educació per a tothom, tan sols servia per a inserir als subjectes en la societat, igualant-los a tots, sense ningú que esdevingués especial. Havia d’arribar un home honrat amb idees bones i noves, capaç de trencar amb aquella situació.
Les democràcies, s’havien anat aposentant. Els proletaris gaudien de les 8 h diàries de treball i eren remunerats. Si les coses no els hi anaven bé acudien al sindicat, que armes en mà, reclamava al patró els deutes. Fins i tot els sindicats oferien formació als seus treballadors, per tal de que no fossin enganyats. S’obriren ateneus, per a reunir-se i Ferrer i Guàrdia havia obert l’Escola Moderna al c/Bailen. La cultura del proletariat de caire anarquista, a Catalunya, funcionava. Però el govern d’Antoni Maura cridà a files per lluitar a la zona de Melilla i Barcelona es negà en ple, succeint la Setmana Tràgica on, com a cap de turc per les revoltes de Barcelona, entre d’altres, mataren a Francesc Ferrer i Guàrdia.
El repartiment d’Àfrica estava establert. Però les potències trontollaven. Ja no quedava or per comerciar, no quedaven terres a conquerir, l’afany de guany, de plusvàlua, persistia. Els països entraren en guerra. A EUA però, John Dewey escrivia “Democràcia i educació”. Dewey era partidari d’una educació crítica basada en el coneixement científic i encaminada cap a l’assoliment de les capacitats necessàries per al món del treball. Els nens feien com els grans i aprenien a pensar com fer les coses i a treballar. Un corrent pedagògic que restarà fins als nostres dies. També d’altres pedagogs i pedagogues investigarien com treure el major profit dels infants. Montessori, com ho havia fet Fröebel, havia mirat d’estimular els sentits dels infants més petits amb jocs fets a mida. Makarenko, des de la nova Unió Soviètica, educaria amb la pedagogia de l’esforç i de l’assemblea als seus estudiants de la colònia Gorki. Anys més tard Freinet introduiria la impremta i el correu entre escoles.
Al 1919 es signà la pau al Tractat de Versalles, perjudicant a Alemanya que hagué de pagar i deixar les seves colònies i es fundà la Societat de Nacions. Després la cosa es normalitzà i anaren creixen les democràcies i mica en mica s’aconseguia el sufragi universal. Al 1929, caigué la borsa de New York, provocant una altra crisi mundial. Tornaven a mancar els diners. Segurament, algú a Alemanya, després d’haver escoltat el Carmina Burana, amb una obsessió d’experiència de vida, havent llegit a Darwin i considerar que la raça ària era superior, es considerà un superhome capaç d’abolir la raça que, mitjançant la consideració de l’altre, més havia sabut acumular capital. També va voler abolir tot allò que no li agradava, allò que no era fruit de la seva nació ideal. Alemanya envaí Polònia. Esclatà la 2a Guerra Mundial. Espanya però no hi pogué intervenir, acabava d’acabar una guerra on els que feren anar a tots els nens a l’escola, fóren derrotats. 62 milions de persones moriren. Hitler a Alemanya, Mussolini a Itàlia i també el Japó, perderen contra els aliats. Contra la bomba atòmica, ningú podia combatre.
Després d’aquella massacre, els països aliats establiren pactes i es creà l’Organització de les Nacions Unides, per tal de que allò que acabava de passar no es repetís mai més. Aquesta organització a part d’aquest objectiu, també en tindria d’altres com garantir la cooperació cultural, social, humanitària i econòmica dels estats, basant-se en els principis d’igualtat i autodeterminació. Realitzaren la declaració del Drets Humans i prometeren vetllar pel respecte d’aquests. Allà quedava escrit i signat que tothom era lliure i igual, i tenia dret a la educació bàsica que els diferents estats havien de proporcionar. Durant la guerra, al 1944, en l’acord de Bretton Woods s’havia fundat també el Fons Monetari Internacional i el Banc Internacional per la Reconstrucció i el desenvolupament, que no funcionaren fins al 1946. A l’Espanya de Franco, les escoles espanyoles obeïen la pedagogia de Juan Bosco, mentre adoctrinaven en el “espíritu nacional”. Als carrers del món començava a sonar el Rock & Roll.
Els països progressaren. L’educació de les persones, s’institucionalitzà completament. Al 1957 es creà la Unió Europea, per tal de col·laborar pel desenvolupament econòmic dels diferents països que la integraven. Units, podrien competir econòmicament, contra el país més desenvolupat de la Terra: Estats Units d’Amèrica. La “societat del benestar” s’estenia arreu del primer món. Els únics que no seguien aquesta línia eren els països amb règims de tendència comunista, una política que no li agradava gens als nord-americans de règim liberal. Esclatà la guerra freda, l’URSS i EUA s’amenaçaven mútuament amb la bomba atòmica mentre es llançaven a la conquesta de l’espai. També els americans s’atreviren a entrar en guerra amb el Vietnam, un país que guerrillejava entre els comunistes del nord i els anticomunistes del sud. Els joves americans demanaven la pau imitant el que havia passat el Maig anterior a França contra la societat tradicional, el capitalisme i l’imperialisme.
El sistema capitalista s’havia imposat gairebé a tot el mon. Grans empreses oferien treball a la població i aquesta, rebia un sou que li permetia viure i anar modernitzant-se amb el pas del temps. Per mantenir aquest sistema sols s’havia de comprar i la societat de la informació s’encarregaria de vendre-ho. El pop hipnotitzava aquells que l’escoltaven fent-los sentir bé.La història del nord de la terra, feia temps, que havia entrat a l’època de la velocitat. I en aquell moment, la majoria de gent, amb el propi capital, havia pogut comprar-se televisors i cotxes, que gastaven benzina i electricitat i que l’estat procurava abastir, mitjançant les pròpies empreses o fent pactes amb empreses privades que ho poguessin subministrar. L’important era que els diners circulessin, i els beneficis sempre quedaven a mans d’uns quants. La guerra del Vietnam, al capital li havia servit per a gastar sobreproducció d’armament, però els Estats Units d’Amèrica s’empobriren tant que hagueren d’inventar-se els diners, trencant l’acord internacional de que els diners equivaldrien a l’or que tenien els estats. L’economia passà a ésser completament especulativa.
Tothom treballava i podia pagar-se un allotjament amb menjar, per quan els fills tornessin de l’escola. També, amb el sou que rebien, podien permetre’s anar a passar-ho bé amb la resta de la societat. Cada cert temps, es votava el govern que hauria de dirigir el país, la comunitat o la ciutat. Però continuaven existint els diferents estrats socials. Els que havien nascut dins d’una classe alta, els hi era molt més fàcil assolir llocs de treball ben remunerats, al contrari dels que eren fills d’una classe inferior. No hi havia futur, fins i tot la música ho deia. Onades d’atur, assolaven les ciutats. Les drogues controlaven el lleure del jovent rebel. La societat no havia canviat, tan sols la tecnologia, que cada cop tancava més sovint a les persones a casa. Primer va ser el televisor, el vídeo, el microones, arribaren les primeres computadores personals i més endavant el gran invent, creat en un principi com a eina de guerra, la gran xarxa d’internet. Fins i tot la moda canviava quasi cada any, obligant a canviar d’armari a les persones que s’ho poguessin permetre. La publicitat incitava, cada cop més i amb millors estratègies, a que efectuessis el gast.
Al 1995, es creà la Organització Mundial del Comerç, per tal de integrar econòmicament els països adherits i promocionar el lliure comerç entre els diferents mercats. D’aquesta manera es permetia que les empreses, poguessin establir-se allà on els anés millor per al seu capital. Els països de l’anomenat primer món s’encarregarien dels serveis i de generar coneixement, mentre que la indústria i l’agricultura s’establirien en països on el progrés no s’havia deixat estendre de forma natural i on s’acostumava a cobrar molt poc per les hores de treball. L’OMC tancava les orelles, quan des d’Àfrica se’ls demanava la rebaixa dels preus de les patents dels medicaments contra la SIDA. Els antiglobalització, es feien sentir a Seatle i allà on es reunís l’OMC o les reunions que feien els 8 caps d’estat més poderosos del món. Per sota seu, restaven gairebé 200 països.
La població treballava cada cop en empreses mes grans i més impersonalitzades. La contractació cada cop era mes precària. Els contractes temporals o per obra i serveis eren afavorits pels estats.
Feia temps, des de les revoltes del 68 i els anys 70, que s’anaven conformant grups de gent contraris a com s’estava manegant el món. Alternatius que cercaven un progrés que no estigués lligat al capital. Alguns crearen empreses cooperatives, per tal de no treballar per a un amo extern. D’altres, contraris a la propietat privada okupaven cases que el capital havia abandonat o be les llogaven i obrien ateneus per a la societat. Eren grups que s’autogestionaven. Allà gent jove i no tan jove, discutia sobre els temes que més els interessaven, sempre en contra del capital. S’hi podien trobar xerrades sobre ecologia, salut, economia, història, política… en definitiva matèries que a l’estat, ara neoliberalista, no li interessava divulgar. També s’oferien cursos gratuïts o cinema, sopars a preus populars i alguna que altre festa per a pagar sancions imposades per l’estat. Grups de gent s’hi reunien per a repensar en assemblea una societat millor. Es reinventava el llenguatge, abolint submissió, estat, competitivitat… s’empraven paraules com suport, companys, responsabilitat, autogestió… Establiren relacions amb sindicats, cooperatives de consum i assemblees de veïns i si hi havia quelcom que no agradava com les guerres imperialistes per el petroli que havia començat a escassejar o el mobbing immobiliari a les ciutats i s’organitzaven manifestacions per mostrar-ne el rebuig. Entre totis organitzaven mercats d’intercanvi i festes majors alternatives a les que l’estat proposava. La seva organització era completament horitzontal, la seva base gestora l’assemblea. Els diners no eren el més important, sinó la gent, la pròpia humanitat.
La població en general però, no parava massa atenció a aquests grups. Tan sols l’estat com que els hi molestava, sovint els reprimia. Els ciutadans estaven acostumats a restar a casa, treballar i a callar ja que la majoria pensaven que res es podria canviar.. Les empreses duien les seves fàbriques a d’altres països, la universitat era empesa cap a generar coneixement per al sistema empresarial intentant esprémer en el menor temps possible els cervells dels estudiants. Els alternatius, també feien les seves pròpies universitats intentant imitar el que es feia als ateneus. Qui sabia quelcom ho ensenyava, qui volia aprendre aprenia, la informació i el coneixement viatjava a velocitat d’ADSL d’inimaginables megues. Els estats, ordenats per l’OMC, encaraven cap a la producció capitalista l’ensenyament.
I esclatà una altra crisi al 2008 d’abast mundial. En tres anys, el nombre d’aturats es triplicà, els estats s’arruïnaven amb els subsidis. Per estalviar diners transport, correus, sanitat, educació i bombers foren privatitzats. La població començà a pensar que els havien enganyat. Mica en mica, els moviments alternatius guanyaven adeptes. Des de els barris s’organitzaven grups de suport per a que la població no caigués en la complerta precarietat. Una altra economia sorgí des de la societat anticapitalista. Es contactava amb els pocs agricultors i ramaders que quedaven per a abolir als intermediaris que havien fet apujar els preus del mercat. S’organitzaven menjadors on qui poc o molt, duia menjar per a compartir amb els demés. Allà grupets de gent s’ajuntava per a formar cooperatives per a poder treballar. Cada setmana hi havien assemblees per a organitzar les tasques a realitzar i es formaren comissions per a repensar l’economia, deixant de banda els diners i mirant el capital humà. La plusvàlua mai més faria falta.
S’adonaren que, tot i que els estats europeus volien imposar jornades laborals de 65 hores setmanals, amb la quantitat de gent que vivia a les ciutats era suficient que tothom treballés dues hores diàries per a suprimir l’atur que s’havia enquistat. D’aquesta manera, la població tindria temps suficient per a formar-se, per a anar a les assemblees de barri, per a restar amb la família o amb els amics, per a organitzar-se. Aquest treball no seria remunerat, sinó que tota la producció seria col·lectivitzada. L’organització de la humanitat es faria des dels barris de les grans ciutats i des dels pobles dins de les assemblees. Lentament s’aboliria la propietat i l’estat.
És així Gaia com t’explico.
Montserrat Puig Garrido.
Bibliografia,
COLER C. et al.(1975) Diccionario por fechas de Historia Universal. Barcelona. Ed.Juventud SA.
ABÓS A., MARCO A. (1983) Diccionario de términos básicos para la história. Madrid. Alhambra.
NIETZSCHE F. (1999) Shopenhauer como educador. Madrid. Valdemar
FOCAULT M.(2003) Vigilar y castigar. Nacimiento de la prisión. Argentina. Siglo Veintiuno
webgrafia visitada del 1 de gener al 17 de febrer del 2009.
http://especialbolonya.wordpress.com/avis-urgent/acord-general-de-comerc-i-serveis-educacio
http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/FiloXarxa.htm cercant textes de Nietzsche.
http://europa.eu/abc/history/index_es.htm
http://translate.google.com com a eina per contrastar la wikipedia.
Qui vulgui saber de mi, aquí em teniu.
Pel que fa a l’àmbit de les arts escèniques:
Obriu la imatge en una nova pestanya per fer-la més gran
Sobre lleure i monitoratge.
Obriu la imatge en una nova pestanya per fer-la més gran
Amb 45 anys el currículum és massa llarg com per encabir-ho en dues pàgines, més si us dic que vaig començar a treballar als 14 anys. Així que us diré breument que també he treballat de cambrera a la seu dels Minyons de Terrassa. He fet de transportista de material d’obra amb un camionet grua (Iveco Dayli). També era l’encarregada de costura mantenint i reparant la roba quan estava a la companyia Els Joglars. Durant tres anys (i treballant en negre), he passat la comptabilitat amb el contaplus de tres autònoms i dues empreses, passant 5 inspeccions d’hisenda. Fent d’administrativa a més, vaig fer informes de Classificació Empresarial per a treballar per a l’administració. També mentre estudiava Pedagogia vaig estar fent el manteniment d’ordinadors a la universitat de Barcelona, amb una beca de col·laboració en l’àrea d’informàtica.
Des de fa uns 20 anys sóc usuària de Linux, sistema operatiu amb el que faig música (Rosegarden) i edito vídeos (Kdenlive). Podeu trobar vídeos que he editat, entre d’altres, al meu canal de YouTube. Però aquí us deixo un exemple, amb un vídeo que vam fer amb l’Oriol Rigola i Díaz sobre la història del CSA Can Vies.
Bé, ja veieu que no em cauen els anells per res. És més, no porto joies i fins i tot el rellotge de pulsera em molesta. Però si em necessiteu, només heu de contactar amb mi deixant un missatge aquí, trucant-me o enviant-me un e-mail.
Salut!
Si voleu fer un titella de fil, com El Senyor Cordills, aquest vídeo us pot servir de molta ajuda. Que el gaudiu!
Aquest text és la redacció dels apunts d’un curs de 30 h que he realitzat sobre Intel·ligència Emocional, impartit per Lola Guerra al campus virtual de Fundesplai. Els penjo aquí per socialitzar l’aprenentatge que he adquirit i per a que pugueu aprendre una mica sobre les emocions. No sóc psicòloga, només mostro el que he après i uns quants enllaços d’interès que us serviran per ampliar el vostre coneixement emocional. Si teniu algun problema, o creieu que no esteu gestionant bé les vostres emocions, us recomano parlar-ho amb un professional de la psicologia.
Com que és un tema una mica llarg, l’escriuré en diversos posts que aquí teniu enllaçats.
Espero els vostres comentaris.
Montse
Qualsevol pensament provoca una emoció. Una emoció és una resposta que ens mou a reaccionar d’una o d’altra manera. Etimològicament, emoció vol dir «moure cap a» l’acció que ens provoqui l’emoció que estem sentint. D’aquesta manera, les emocions tenen un component Neurofisiològic, una resposta instintiva del cos que reacciona a alguna cosa. Però també tenen components educables com poden ser els components comportamentals, les expressions externes de les emocions, i els components cognitius, que ajuden a la valoració i a prendre consciència de l’emoció que s’ha sentit. En definitiva, el que ens envolta ens fa pensar i aquests pensaments ens fan reaccionar emocionalment, ens posen en alerta o ens relaxen depenent del perill que percebem.
Aquestes reaccions emocionals, són inconscients, curtes, irracionals, intenses i universals i condicionen els nostres estats d’ànim. A diferència de les emocions, els estats d’ànim són estats emocionals romanents en el temps, no són tant específics ni tant intensos com les emocions que van fluint, sinó que els estats d’ànim poden durar hores o dies. Però no s’han de confondre els estats d’ànim amb el temperament o la personalitat d’algú, doncs això té més a veure amb l’actitud amb la que ens prenem la vida. Tampoc hem de confondre una emoció amb un sentiment, l’emoció és inconscient, els sentiments són conscients, estables, duren en el temps, s’han pensat i ens porten a prendre decisions sobre com volem viure.
Per posar un exemple, en el teatre s’analitza el text a interpretar des del personatge i la seva personalitat (la seva màscara). En el text hi podem comprovar l’estat d’ànim d’aquesta màscara, però, en el que va dient en cada paraula o frase, hi hem d’interpretar les emocions que el porten a dir el que està dient. En el clown en canvi, són les emocions les que manen, tant del personatge que és completament imbècil davant qualsevol situació, com de les emocions que provoca al públic. Aquestes emocions que sent el clown, s’exageren al màxim provocant el riure de l’expectació per l’absurditat de les seves reaccions, que es mostren incontrolades.
Segons Gardner, podem desenvolupar vuit intel·ligències diferents: la lingüística, la musical, la lògica-matemàtica, l’espacial, la cinètica-corporal, la intrapersonal, la interpersonal i la naturalista. Però Goleman, hi va afegir una novena intel·ligència, la intel·ligència emocional. La capacitat de reconèixer sentiments propis i dels altres per motivar-nos i gestionar les relacions que tenim. Això implica tenir consciència d’una mateixa, saber-nos gestionar i controlar les pròpies emocions, alhora que augmentem la nostra empatia. D’aquesta manera, aprenem a mantenir d’una forma correcta les relacions amb qui ens envolta.
Una emoció és un missatge que ens porta a actuar d’una o altra forma. Ser intel·ligent emocionalment és saber escoltar aquestes emocions per gestionar-les i seguir endavant. L’aprenentatge social i emocional ens ha de permetre adquirir les habilitats bàsiques per gaudir de la vida. Així, les emocions pertorbadores són un obstacle que ens impedeixen fluir i viure tranquil·lament. Goleman ho exemplifica amb el mètode SEL d’aprenentatge social i emocional. Aquest mètode consisteix en un semàfor que es posa en verd quan més calmades estem. Si el semàfor està en vermell i la intranquil·litat regna, és qüestió de parar, calmar-se, pensar abans d’actuar. Si està en groc, pensar què es pot fer i quines conseqüències tindrà allò que puguis fer. En canvi, si el semàfor està en verd, tindràs la possibilitat d’escollir i intentar el que et dictin les emocions gairebé sense pensar. Segons Goleman, persuadir, saber autogestionar-se i empatitzar són habilitats bàsiques per triomfar a la vida. En definitiva, saber seguir endavant malgrat les emocions negatives que et provoca la vida.
La felicitat és la capacitat de controlar les emocions negatives. Emocions com la frustració ens haurien de servir per a aprendre a seguir endavant. Però per a arribar a que la frustració, la tristesa, la por, la melancolia o fins i tot la ràbia no ens paralitzin, cal concentració i control cognitiu. Concentració per prestar atenció al que ens està passant i així gaudir del fluir de les emocions, sense que ens afectin.
L’atenció és la base de l’aprenentatge, el mindfulness entrena aquesta atenció i la meditació enforteix aquesta capacitat de concentració afavorint d’aquesta manera que prestem més atenció a allò que ens passa. Malgrat això, si el que ens envolta no gaudeix d’una bona salut emocional, acabarà afectant el nostre estat d’ànim. Per solucionar aquest factor, Goleman ens suggereix que practiquem també la compassió. Que vulguem que la resta de gent que ens envolta, també tingui una vida segura i plena, practicant l’empatia cognitiva i emocional i mostrant una preocupació empàtica vers qui ens envolta. El consol a, i de, la gent que tenim al nostre voltant, ens ajudarà a consolar-nos a nosaltres mateixes i a cercar conjuntament millores per a les nostres vides. Quid pro cuo, que diuen.
Si voleu veure el que dic, en aquest vídeo teniu a Daniel Goleman explicant-ho.
Podríem dir que les emocions es produeixen al cervell, dins el que en diem lòbul i sistema límbic. Aquest conjunt d’òrgans al cervell, s’encarrega de l’expressió d’emocions i sentiments, la memòria, les respostes homeostàtiques que fan que el cos s’equilibri per sobreviure i funcionar, la conducta sexual i la motivació. Un estímul emocional és rebut pel nostre tàlem, encarregat de la percepció que envia informació a les amígdales i a l’hipotàlem provocant una resposta corporal, l’emoció instintiva, immediata i universal (tota la humanitat reaccionem igual a les emocions bàsiques). Però a l’hora, aquesta informació rebuda pel tàlem i l’amígdala, passa per la crosta sensorial i es compara amb la nostra experiència en el nucli central del nostre cervell conformant els nostres sentiments, que ja estan raonats en base als nostres records i experiències. Potser aquest curt vídeo us explica el sistema límbic millor que jo. https://www.youtube.com/watch?v=ePbGFKW7sT0
Però què vull dir amb aquest paràgraf d’anatomia del nostre cervell? Doncs, que les emocions també afecten el nostre cos. Les preocupacions, ja siguin reals o imaginàries, posen el nostre cervell i el nostre cos en estat d’alerta, generant hormones de cortisol. Aquestes hormones actuen sobre els aliments que ingerim afectant el pàncrees, la pell, els ronyons, el fetge, els músculs, els ossos, el nostre sistema immunològic i, fins i tot, les nostres venes, l’hipocamp i el nostre sistema reproductiu. Aquestes hormones han d’estar equilibrades en el nostre cos, doncs tant si ens en falten com si en produim en excés, ens són perjudicials. L’estrès mantingut actua sobre la microbiota del nostre intestí, a qui molts anomenen segon cervell, provocant inflamació, gasos insomni i tristesa. O no us ha fet mai mal la panxa quan heu estat molt nervioses? A mi personalment, els nervis em fan sortir urticàries a la pell. Per això, tot està interrelacionat, mens sana in corpore sano, que deien els romans d’abans de la nostra era.
La zona prefrontal del nostre cervell s’encarrega de la nostra voluntat i del control dels nostres impulsos. Aquesta zona, com si d’un múscul es tractés, s’ha d’exercitar i es forma segons allò al que estem prestant atenció. Millor dit, s’esculpeix i s’exercita mentre ens avorrim, posant a lloc els estímuls que hem rebut. Així que el que s’ha de fer per poder-nos controlar millor és no fer, ni pensar en res, sobretot si allò en el que el nostre cap està immers és negatiu.
Nosaltres interpretem la realitat que ens envolta mitjançant el nostre sistema de creences i les nostres expectatives. Sabem què ens envolta gràcies al que hem après i al que esperem que ens passi. Però també, el nostre estat d’ànim determina com veiem aquesta realitat, si pensem en positiu aquesta realitat ens generarà emocions positives, però si pensem en negatiu, les emocions generades seran negatives. Fins i tot, si pensem sempre en negatiu, ens pot passar el que se’n diu segrest de l’amígdala. En aquest cas, un estímul que ens genera un record negatiu, ens estimula negativament i acabem per entrar en bucle i no sortir d’aquest cercle viciós.
Però què hauríem de fer per viure bé i ésser felices? A banda d’acabar amb el capitalisme i aconseguir una societat més igualitària que no acabi amb el planeta, ni amb la societat que el pobla, doncs aquest sistema és malaltís de mena. A banda d’això, segons Marian Rojas-Estapé, psiquiatra i escriptora, hem de donar Ikigai, donar sentit, a la nostra vida, estant segures que les nostres necessitats estan i estaràn cobertes. Sense jutjar ni jutjar-se, empatitzant i estimant a nosaltres i al que ens envolta, incloent en aquest amor els nostres ideals i els nostres records. Menjar bé, dormir bé ja que és el temps que el nostre cos empra per reparar-se i tenir vies d’escapament. També fer exercici, escoltar-se i distreure’s quan el nostre cervell es posa en alerta i per desconnectar una mica encara que estiguem relaxades. Per viure bé, una s’ha d’enfocar en coses positives, frenant els múltiples estímuls que la vida ens dona, fixant-nos sols en una sola cosa. Filtrant el que està bé i el que no ho està, donant importància al que realment té importància: l’aquí i l’ara.
D’aquesta manera, fer esport a la natura, saber com somatitzem les emocions, saber connectar amb una mateixa practicant l’atenció plena (mindfulness), respirar profundament i de forma conscient amb pensaments positius, acceptar-nos i acceptar que tot no es pot controlar i abandonar allò que ens fa mal, ens ajudarà a vire de forma relaxada i plena. El sentit de la vida el trobarem segons aquesta psiquiatra, si traiem la nostra millor versió. Això vol dir, que si sumem els coneixements que tenim al nostre projecte de vida posant-hi voluntat i posant el cor en allò que fas, podrem trobar sentit a aquesta vida i mostrar-nos de la millor manera possible.
Al meu parer però, malgrat ens esforcem i ens mostrem de la millor manera possible, les circumstàncies ens empenyen a perdre. Però no per això hem de deixar de perseverar per aconseguir un món millor i més amigable. Un estudi va demostrar que la felicitat no era de qui més tenia, sinó d’aquelles persones que millors relacions tenien. No importava la classe ni la raça que una persona tingués, sinó les relacions d’amistat sinceres i reals que mantenia.
Les emocions bàsiques són universals, vagis on vagis del planeta tothom les sent i expressa de la mateixa manera. Com he dit anteriorment, les emocions són instantànies, si es processen esdevenen sentiments i els sentiments sí que es mostren de forma diferent depenent de cultura que s’hagi adquirit. Segons s’hagi après a expressar, o no, el que una persona està sentint.
Les emocions compleixen tres funcions: adaptar-nos, socialitzar-nos i motivar-nos. La funció adaptativa, ens ajuda a ajustar-nos a les condicions de l’entorn, ens preparen per a l’acció i ens ajuden a sobreviure i desenvolupar-nos. Les emocions ens ajuden a comunicar-nos i a comprendre’ns socialment per adequar-nos a les emocions que senten els que estan al nostre voltant. Finalment, un cop hem entès les emocions pròpies i del nostre entorn, ens motiven a l’hora d’actuar d’una manera o d’una altra. No podem desconnectar o evitar sentir emocions, per tant, totes les emocions són vàlides. Un altra cosa és que, un cop sentides, les expressem o les reprimim, però com he dit anteriorment, un cop sentides esdevenen sentiments, no emocions.
Bàsicament, les emocions que tota la humanitat expressa d’igual manera són sis: la ira, la por, l’alegria, la tristesa, l’aversió o fàstic i la sorpresa.
D’aquesta manera, les persones quan sentim ira, se’ns activen les respostes de lluita i defensa del nostre cos i cervell ja que estem responen davant de quelcom que ens ha ofès i ens veiem capaces de fer-hi front.
Si en canvi, si hi ha alguna cosa que ens amenaça i no som capaces de fer-hi front, el nostre cos reaccionarà amb l’emoció de la por. Aquesta emoció ens prepara per a fugir, per a amagar-nos, també per atacar, però ens fa dubtar de les capacitats de fer front al que ens provoca la por i això ens pot paralitzar.
L’aversió o fàstic és una emoció de rebuig, ens fa evitar allò que ens està provocant aquesta emoció, ja sigui una cosa, una situació, un aliment, un animal o una altra persona.
De forma neutra, com a reacció a allò que no hem inesperat, actua la sorpresa. Després d’aquesta emoció gairebé sempre n’hi haurà una altra, depenent de si el que ens ha sorprès ens és agradable i per tant ens provocarà alegria o desagradable, fent que tinguem ira, por, fàstic o tristesa.
L’emoció de la tristesa ens convida a la introspecció fent disminuir la nostra energia. Reaccionem amb tristesa davant de pèrdues de tot tipus. Podem perdré a algú a qui estimàvem, podem perdre alguna cosa que ens agradava o que necessitàvem… Però també podem perdre la confiança, ja sigui en qui ens envolti o en nosaltres mateixes i tot això farà emergir l’emoció de la tristesa. Una emoció que ens abaixa l’estat d’ànim i que clama per a que algú ens mostri el seu suport social per a consolar-nos. Una emoció que ens mou cap a la introversió, la reflexió per sortir d’aquest estat d’ànim.
Finalment, l’emoció que ens empeny a afrontar qualsevol cosa, ens entusiasma, ens disposa, ens ajuda a descansar i a l’hora també ens dona energia i optimisme convidant a compartir i relacionar-nos, és l’alegria. Aquesta emoció facilita les relacions socials i ens aporta satisfacció i benestar amb una mateixa i amb les circumstàncies que ens envolten.
Les persones captem abans les emocions negatives que les positives, ja que les emocions ens posen en alerta i allò que les provoca també ens podria afectar a nosaltres.
Plutchik afegirà la confiança i l’anticipació a aquestes emocions bàsiques. La confiança seria la seguretat en que no ens pot passar res dolent i l’anticipació és l’expectativa que podem tenir a partir de l’experiència o la informació que tenim d’alguna cosa. Amb la combinació d’aquestes vuit emocions bàsiques, doncs la immediatesa de les emocions fa que passem immediatament d’unes a altres, sorgeixen les emocions secundàries. Jo personalment, en diré sentiments, doncs estan provocats per les interrelacions socials i per l’experiència que puguem tenir i a més, poden perdurar en el temps. Els sentiments, apareixen a partir dels dos o tres anys de vida i estan condicionats per l’aprenentatge i la socialització de les persones, per tant, no són universals. No tothom processa de la mateixa manera les emocions que sent, tot depèn del que hagi viscut i après en la vida.
Per fer-ne un resum, aquí teniu la roda de les emocions de Plutchik. En aquesta roda en forma de flor estan representades les vuit emocions bàsiques, situades una al costat de l’altra segons afinitat i tenint a l’altre costat l’emoció contrària. Si ens situem des del centre cap a l’exterior del cercle, hi veurem la intensitat d’aquestes emocions bàsiques, de més intenses dins dels pètals de la flor a menys intenses a l’exterior d’aquesta. Però normalment no sentim tan sols alegria o tristesa, les emocions en processar-les ens fan sentir un munt de sentiments. Els podeu trobar en els requadres que hi ha entre els pètals, Plutchik els anomenarà emocions combinades. Les primàries estan més a prop del centre de la flor i sumen els pètals que estan just al costat, com per exemple alegria més confiança esdevindria amor, o sorpresa més tristesa seria decepció. Les secundàries i les terciàries s’allunyen del centre en aquests quadres, i prenen com a referència emocions situades en segon i tercer lloc a partir de l’emoció de referència. Per exemple, por més tristesa seria desesperació o confiança amb sorpresa esdevindria curiositat. He posat fora de la flor les perilloses combinacions que pot provocar l’anticipació. Pensar en un futur amb por que és el que ens pot provocar ansietat i anticipar tenint una manca de confiança ens condueix al fatalisme o el que també en diem pessimisme. En els requadres, les diferents combinacions, estan marcades pels gradients de color de les corresponents emocions primàries per a que es puguin entendre millor. Segurament trobareu sentiments que no estan en aquest requadre i si cerqueu per internet, podreu trobar d’altres cercles emocionals amb d’altres sentiments o emocions. Jo aquí m’he basat en el cercle de les emocions de Plutchik i ell només va posar en el seu cercle les emocions primàries i les primeres emocions combinades, descrivint les segones i terceres combinacions. Si sentiu curiositat, només heu de cercar per ampliar el vostre coneixement emocional.
Quan vaig fer el curs d’intel·ligència emocional, un exercici que em va anar molt bé per analitzar-me, va ser que escrivís un llistat de totes les emocions que sentia durant el dia. En el llistat hi havia diverses columnes per poder veure i reflexionar què m’havia mogut (quines emocions havia sentit i per què). Aquestes serien les diferents columnes del llistat: emoció, situació, emoció primària, emoció secundària, pensament, acció i reflexió. Aquest exercici seria una mica com el conte «El monstre de colors» que va posant en pots de diferents colors les diferents emocions que sent per sortir de l’embolic on s’ha posat. Un exercici per tal d’adquirir intel·ligència emocional.
La intel·ligència emocional seria la capacitat d’entendre les emocions que sentim. Seguidament haurem de saber controlar aquestes emocions. També seria saber motivar-nos per a ser persistents i saber esperar allò que volem aconseguir. Saber-ho controlar, però tenint en compte a la resta de persones que ens envolten i, per tant, tenint empatia amb aquestes. D’aquesta manera, finalment, podrem saber administrar les relacions que tenim amb la resta de la gent.
Goleman al 1995 definiria intel·ligència emocional com la capacitat de saber reconèixer els sentiments propis i els dels altres. Mayer i Salovery, dos anys després, ho definirien com l’habilitat de percebre, accedir, generar, comprendre, conèixer i regular les emocions provocant un creixement emocional i intel·lectual. En definitiva, les emocions s’originen en el nostre cervell límbic, el més primari, instintiu i immediat, que ens fa reaccionar de forma animal, cridant, fent cops, insultant,… si no el sabem controlar. És qüestió d’entrenar les nostres neurones per que processin de la manera més ràpida possible el que passa pel cervell límbic i enviïn la informació al nostre cervell racional. És qüestió d’aprendre a gestionar les pròpies emocions.
D’aquesta manera, hem de prestar especial atenció a la ira, l’ansietat i el fatalisme o depressió. Aquestes emocions poden afectar la nostra salut i el millor que podem fer, per apartar-les de la nostra ment, és cercar distraccions com fer exercici o ajudar als demès. En canvi, hauríem de promoure l’optimisme i l’esperança per tal de, dia a dia, poder seguir endavant.
Però com millorar la nostra intel·ligència emocional? Per començar haurem d’estar disposades a millorar la pròpia intel·ligència emocional. Hauríem d’intentar trobar el costat positiu del que ens passa i a no torturar-nos amb pensaments negatius. Si ens cal, hem de ser capaces de cercar ajuda, tranquil·litat o refugi per calmar-nos. Practicar l’empatia, sense que els pensaments negatius de qui ens envolta ens afectin. També haurem de saber escoltar el nostre cos per descobrir-hi els sentiments que el mouen. No hauríem de prendre’ns les coses tant a pit. I sobretot, com que tothom és diferent, haurem d’aprendre a resoldre els conflictes de forma positiva, dialogant i exposant i escoltant tots els punts de vista.
Per tal d’aconseguir allò que volem sense que les emocions ens traeixin, haurem de ser capaces d’identificar els patrons emocionals que ens mouen per tal d’adquirir la capacitat d’autoliderar-nos. Això ens permetrà influir en el nostre estat d’ànim i també influir en les persones que ens envolten. Per fer-ho és recomanable pensar abans d’actuar o de dir quelcom que, dit sense pensar, podria ferir sensibilitats. Això requereix esforçar-se a controlar els propis pensaments, però sense perdre la pròpia autenticitat, vull dir, ser coherent amb els propis valors, dient el que es vol dir. Això ens exposarà davant la resta de persones, per això hem de saber acceptar les crítiques, prenent-les com una oportunitat per a aprendre i millorar. La capacitat d’autolideratge consisteix en saber controlar el que pensem, sentim o fem per a aconseguir els nostres objectius. Requereix responsabilitzar-se en fer els canvis que ens calguin, ja que si una canvia, fa que qui l’envolta també canvii. Ens cal, en definitiva, per aconseguir l’autolideratge persistir, insistir i resistir les traves que trobem, ja siguin pròpies o externes, i d’aquesta manera fer realitat els nostres objectius.
Aconseguir l’autolideratge implica tenir autoconeixement del que pensem i de les emocions que ens motiven. D’aquesta manera sabrem com ens afecta el que ens passa pel cap i què ho causa, comprenent quins són els nostres recursos i les nostres limitacions. Així serem conscients dels nostres punts forts i punts dèbils. També implica percebre’ns, valorar-nos i avaluar-nos, el que se’n diu tenir autoestima, acceptant-nos i tenint-nos cura i respecte per tal de potenciar-nos a nosaltres mateixes. També hem de ser capaces de regular les pròpies emocions, conductes i recursos per tal d’assolir una bona autogestió personal. Això implica analitzar i controlar les nostres accions. Finalment haurem de saber automotivar-nos, poder controlar el propi estat d’ànim per poder perseverar i assolir el que vulguem. L’automotivació no és possible sense iniciativa, voluntat, compromís, optimisme i orientació cap a un objectiu. Així doncs, sense autoconeixement, autoestima, autogestió i automotivació, mai serrem capaces de liderar-nos a nosaltres mateixes i encara menys a la resta de persones que ens envolten.
En definitiva, les competències emocionals bàsiques, quan ja has adquirit la suficient intel·ligència emocional, serien les següents: Saber expressar apropiadament l’estat emocional i per tant comprendre i tenir en compte les emocions pròpies i la de la resta de persones que ens envolten. Regular les emocions i els sentiments que ens passen pel cap. D’entrada tenim una sensació física o psicològica que, en base a la nostra experiència, ens provoca una emoció. Per tant, hem de tenir la responsabilitat de regular aquestes emocions per tal que ens afectin només en el que ens calgui. Per a poder gestionar la intensitat de les emocions, hem d’adquirir habilitats i estratègies d’autoregulació. Finalment hem de ser competents a l’hora d’auto-generar emocions positives. Ser feliç consisteix en connectar, deixar-se portar i jugar a la vida, sense preocupar-se, estant pressent en el aquí i en l’ara, reduint distraccions, connectant amb els altres i, sobretot, prioritzant passar-ho bé.
La intel·ligència emocional ens ajudarà a nivell intrapersonal a conèixer-nos a nosaltres mateixes i a connectar amb els propis desitjos i aspiracions per a orientar-ne la nostra conducta. Mantenir una consciència oberta i practicar la meditació ens ajudaran a tenir un bon coneixement intrapersonal. També a nivell interpersonal, la intel·ligència emocional ens ajudarà a tenir més empatia, a poder fer comentaris útils a qui ens acompanyi, a perdonar i oblidar, i finalment a adquirir més fiabilitat i confiança per tal d’acomplir els compromisos amb les persones que ens envolten.